A la fi del S. XVIII, el filòsof utilitarista Jeremy Bentham va idear una estructura arquitectònica carcerària des de la qual es podia tindre una visió general o total de l’interior des d’un únic punt d’observació. Moltes presons, als Estats Units o Europa van adoptar la diabòlica idea, que amb el temps va transcendir fins a convertir-se en el concepte de “panoptismo”, que ja no representa simplement la possibilitat de veure sense ser vist, amb les connotacions evidents del poder que confereix a l’observador sobre el subjecte observat, sinó que defineix a la societat autoritària que imposa conductes a una multiplicitat humana qualsevol.
El filòsof coreà Byung Yul Han ha encunyat l’expressió “comunicació panòptica” o “panopticom” per a representar la realitat que vivim amb la tecnologia digital i concretament l’ús del telèfon intel·ligent en la nostra societat moderna. Ja no és que existisca un “Gran Germà” orwel·lià que ens vigile a cada moment, sinó que som nosaltres mateixos els que voluntàriament entreguem tota classe d’informació, incloent la més íntima i personal, la de la nostra família també i fins a la de tercers desconeguts. “Créiem que l’espai de la comunicació era un espai de llibertat”, diu Byung , professor en universitats d’Alemanya i autor de nombrosos llibres sobre la societat actual, com el titulat “La Societat de la transparència, on conclou que en la nostra societat suposadament lliure, la llibertat resulta ser el control”.
Enmig de tot aquest nou ordre comunicacional està l’amenaça de l’espionatge estratègic, polític, diplomàtic i militar. Això és el que porten les principals notícies del dia, la “rabiosa actualitat” que ens ofereixen els mitjans, des del desdejuni al sopar.
El debat en les primeres institucions, el Congrés i pròximament en els tribunals estarà centrat en la legitimitat o il·legitimitat de tals accions, encara que sembla difícil -per no dir impossible- que arriben a determinar-se els orígens i per tant, els culpables.
L’extrema dreta s’ha avançat a justificar l’espionatge, suposadament ordenat pel govern, als independentistes catalans. “Poc és”, ha afirmat Macarena Olona, amb la seua habitual desimboltura insolent. Els socis a l’esquerra del govern de la nació sostenen la postura oposada: no hi ha res que empare l’espionatge a institucions o partits polítics en una societat democràtica.
Els dies que han transcorregut des que s’ha sabut això de l’escandalós assumpte ens han portat noves revelacions sorprenents. Els mòbils del president del govern i alguns dels seus ministres també van caure en quarantena, afectats pel virus “Pegasus”.
No m’atrevisc a augurar com acabarà aquesta novel·la que ni John Le Carré podria haver imaginat. Els ingredients novel·lescos són de primera, cal dir-ho. Una guerra en els confins d’Europa que amenaça amb propagar-se per a incendiar al continent sencer o al planeta, un embolic diplomàtic entre Espanya i dues nacions nord-africanes que controlen la clau de l’escàs i caríssim gas, que converteix en sospitosa de l’espionatge a una de les dues, un pacte de govern que es trontolla per la desconfiança generada entre els seus socis en l’Executiu i els parlamentaris…
La intriga està servida i el títol més idoni, quina pena, ja està inventat: “Entre espies anda el joc”.
Alguna cosa està passant i els experts en tecnologies intel·ligents estan prenent protagonisme en els mitjans informatius nacionals. Uns mitjans que l’organització Reporters sense Fronteres han relegat al posat número 32 en el seu informe anual sobre la llibertat d’expressió en el món, perquè “cada vegada opinen més i informen menys”. Aquests experts del panòptic digital ja adverteixen que hem passat de la relació humà-màquina (diàleg en un llenguatge artificial creat per al nostre ús amb el nostre ordinador, mòbil, etc.) a una altra en la qual aquestes màquines han pres el control de les nostres vides perquè ja dominen els secrets de l’evolució del nostre propi llenguatge.
Pegasus és el monstre de la comunicació panòptica que sembla haver escapat a tot control. Una vinyeta d’un periòdic digital escenifica la situació amb uns togats que en segon pla que asseguren que es tracta d’un “programa d’ús restringidísim” i que “només s’embene a governs per a seguretat nacional , i un jutge de l’alta magistratura ha d’autoritzar la seua aplicació”. En el primer pla, dos policies i un d’ells, una dona que sosté un mòbil, li diu a l’altre : “Eh, m’han passat el Pegasus!. T’ho passe?”.
Els endevins de tot pelatge pronostiquen que tot això acabarà malament, com el tan famós “rosari de l’aurora”. Perquè, seguint amb la invocació al folklore, ací passa com en la cobla andalusa que diu: “Còrdova (ací posen La Moncloa o el que desitgen) té un misteri, però no se sap quin”.