Des de la seua elaboració i publicació en 1948, la Declaració lnternacional de Drets Humans constitueix hui dia un codi de valors ètics superior per naturalesa i dret a tots els altres. Representa fins ara la més avançada culminació del desenvolupament ètic humà, la més perfecta regla de vida a seguir i un dels únics tres activismes vàlids que a nivell mundial mereixen tota lluita i tot esforç, al costat de la salut del nostre planeta i la preservació i benestar dels altres éssers vius que al costat de nosaltres habiten en ell.

Un fet que no se sol esmentar i no podem oblidar sobre el seu origen i inspiració és que els conceptes que es reflecteixen en la Declaració Internacional de Drets Humans tal com la coneixem, es van materialitzar i solament s’hagueren pogut materialitzar en el context de la nostra cultura Occidental i el seu desenvolupament històric a partir dels models grecoromà i judeocristià.

Un altre fet que ens ha de quedar claríssimament clar és que els Drets LGTBI són Drets humans i, encara que la Carta original no els esmenta explícitament, sí han sigut reconeguts i consolidats al llarg del temps per la mateixa ONU i per una sèrie de lleis de protecció dels nostres drets promulgades en els últims anys en una gran part de països del món.

Desgraciadament, en aquests encara principis del segle XXI, la situació dels Drets Humans travessa un moment molt delicat a nivell universal. Des de fa ja temps estem coneixent i experimentant als països d’Occident una curiosa laxitud a l’hora d’identificar i defensar els nostres vertaders interessos, els quals ens apareixen fosos en un viscós magma relativista en el qual tota opinió i tota política derivada d’ella és vàlida, i aquelles que qüestionen i ataquen els principis d’identitat occidentals (i els Drets Humans van inclosos en aquest pack) semblen ser ara mateix, sobre la base d’un estúpid sentit de «culpa» molt del gust de les esquerres, les obligatòriament defensables. Una laxitud unida a l’adveniment d’una recessió econòmica i cultural d’abast internacional, les quals han propiciat aqueix mateix qüestionament artificial en la mentalitat d’una gran part de la ciutadania i format el caldo de cultiu idoni per a propiciar a més, com a reacció global, l’ascens d’una sèrie d’ideologies i polítiques no desitjables. Extremismes amb ínfules totalitàries que sorgeixen i es venen com a «remeis miraculosos» contra el malestar d’aquesta època, com ara ho és l’adveniment a nivell mundial d’una nova reencarnació dels vells totalitarismes ultradretans i d’altres signes ideològics que créiem feliçment superats al costat de la resurrecció i potenciació de vells sentiments nacionalistes de divers calat, tot això imbricat a la resurrecta expansió d’uns certs cultes i sectes religioses fonamentalistes molt actives políticament, entre els quals ressalten la multinacional evangèlica i, en l’extrem oposat, extremismes islàmics venuts a l’engròs com la consolidació d’identitats nacionals oposades a Occident. Creences contaminades per la política, per a les quals els països occidentals i l’herència europea hem quedat reduïts a un útil espantall colonialista, explotador i també, paradoxalment i des de la perspectiva del seu secular endarreriment, els representants d’una sort d’abjecta decadència moral. Mitologies fundacionals i estratègies de creença que es reactiven i floreixen en països i ambients paupèrrims i marginals econòmica i culturalment, tot això unit a més a una inusitada florida universal de negacionismos i conspiracionismos irracionals que, en aquesta propiciada estratègia de l’alienació, s’atreveixen a qüestionar tots els principis científics que conformen el Món tal com ho coneixem. Fanatismes varis, ressentiments de tot calat manejats oportunament, que converteixen als qui els professen en soldats adoctrinats en aquesta novíssima i variada armada del caos.

La terra és plana, el canvi climàtic no existeix, la pandèmia de COVID va ser un engany i l’Home mai va ser a la Lluna, exemples típics d’aqueixa «cultura» mediàtica del pensament màgic que els fonamentalistes de la conspiració consideren enganys del «poder» per a controlar les nostres ments, i no sé què més. I les persones LGTBI, les dones, l’immigrant, en resum, el diferent, hem sigut constituídos en peça fonamental d’aquest trencaclosques de pensament irreal i fanatitzat, les culpables de tots els seus mals, la víctima propiciatòria a immolar en aquesta nova celebració de la més abjecta i esparracada alienació.

Ací teniu a l’enemic: una maquinària gegantesca, un terrorífic Moloch de múltiples caps, la majoria d’elles enfrontades i devorant-se entre si, les quals íntegrament configuren tota una cerimònia orgiàstica del caos i la irracionalitat, la qual amenaça amb arrossegar i aniquilar a nivell mundial tot principi i reducte d’ètica i raó. L’adveniment d’una nova Edat mitjana propiciada per al seu únic benefici per les minorísticas elits econòmiques que fomenten i manegen com a vertaders instruments quirúrgics el control goebbelsiano de totes les tecles polítiques, l’anihilació de l’estat de benestar, el foment de la ignorància, l’aculturació i l’enfrontament, utilitzant com a sinistra comparsa l’obscé circ distractivo format per xarxes i mass media.

I, donada la situació extrema en la qual vivim ara mateix, contra aqueixa irritant feblesa per la utopia d’uns certs folklòrics i extraviats progressismes, hem d’assenyalar, sent del tot pragmàtics, el flagrant delicte moral que significa postergar un només Dret Humà o disculpar qualsevol falta contra ells en favor d’una mal entesa multiculturalitat, o també aqueixa estratègia tan freqüent i utilitzada en aquests dies com és sacrificar-ho a la conveniència conjuntural d’un programa polític local (les persones trans sabem molt d’això), o l’actitud del tot hipòcrita de rebaixar-los èticament a la mateixa altura d’altres models inferiors, potencial o directament nocius per al benestar de l’Ésser humà. En tot pretés diàleg ètic amb altres cultures, filosofies i ideologies polítiques que no els contemplen, hem de partir sempre des de la realitat tàcita d’aquesta superioritat i tindre clar que els Drets Humans són, a nivell social i deontològic, la intocable línia roja que mai es pot ni s’ha de creuar o permetre ni secundar que uns altres la creuen. De fet, en l’actualitat i per als qui això encara els importe una mica, el respecte als Drets Humans, al costat del respecte al nostre Planeta i als altres éssers que ho habiten, constitueixen l’única i vertadera barrera diferencial entre aqueixos dos conceptes als quals hem anomenat Bé i Malament.

I en la pràctica, què és el que podem fer? Com a activista m’assalten tots els dubtes, i com a Persona Humana em sent tan desorientada com la immensa majoria dels qui m’esteu llegint ara mateix. Però també sent i m’envaeix tanta fúria com per a rebel·lar-me contra les coses que no són com haurien de ser.

L’única cosa que em puc plantejar en aquest moment, donades aquestes circumstàncies de regressió de valors ètics i socials que ara mateix la Humanitat viu a nivell mundial i intentant evitar caure en teories marcianes de diumengera ociosa, és adonar-me que Occident i els valors que representa necessiten un enorme llavat de cara i un laboriós rearmament ètic, simplement per la nostra pròpia supervivència. I això, com es fa?

En principi només se m’ocorre advocar per la resurrecció i aplicació d’un Humanisme adaptat a les circumstàncies actuals, i pel ressorgiment d’una Ètica Humanista que sustente com a pedra angular la Declaració Internacional de Drets Humans i que, d’alguna manera, puga contrarestar eficaçment a les ideologies econòmiques (no sols capitalistes) que l’han substituïda en les últimes dècades. Naturalment que en aquests temps foscos, als quals se sumen com a possibilitat una Tercera Guerra Mundial i l’ombra d’una catàstrofe ecològica global, seria molt difícil i m’arrisque al fet que sone a utopia, però aquest és un treball que a nivell pròxim podem començar a realitzar l@s tres activismes des del nostre no tan modest lloc en la societat.

Naturalment que Occident ha comés errors i em resulta ociós recordar-ho, però els ha comesos igual que es cometen en tots els països i règims polítics del món, en la història del qual sempre va haver-hi conqueridors i conquistats, i aquestes van ser des de sempre circumstàncies propícies perquè es deslligaren els pitjors instints de l’Ésser humà en totes les geografies i en tots els àmbits. Però en aquest moment tan difícil que travessem no valen ja bromes, vivim una preocupant deriva global que hem de prendre del tot de debò. I l’ideal per a començar seria i ha de ser oblidar entre nosaltres i de cara a la societat tot pacato complex de culpabilitat, abandonar tot relativisme paralitzador, recuperar la nostra antiga força i confiança i lluitar per la nostra supervivència, els nostres valors, els valors de l’Ésser humà, coste el que coste i sent impermeables a tota crítica, que n’hi haurà i moltes, precisament des d’aquells que defensen aqueix mateix relativisme i també d’aqueixos altres que defensen directament i des dels seus codis antihumans solucions repressives. Però aquestes millores hem de realitzar-les i també hem de confiar del tot en elles, no hi ha una altra opció. Devem des del nostre lloc en la societat recuperar amb tota conseqüència aqueix vertader ascendent moral i exemple per a la resta del món que representen els valors eterns de Llibertat, lgualdad i Fraternitat, als quals podem afegir ara els de Saviesa, Justícia i Veritat.

Educació, racionalitat, laïcisme. Recuperar les Humanitats i valorar l’estudi de les Ciències fomentant el dubte escèptic, aquest és el camí de la veritat i el mitjà que haurien d’emprar les nostres societats per a expulsar i fer fugir els fantasmes de la regressió. Aquesta és la nostra vertadera lluita, la que sempre va ser ací, després de la nostra lluita infatigable pels Drets LGTBI. Drets pels quals hem de continuar lluitant sense defallir, no sols perquè els necessitem per pura justícia, sinó precisament perquè representen en aquest moment la part més avançada, el mascaró de proa dels Drets Humans que defensem. Hem de ser a partir d’ara conscients que després dels nostres drets estem lluitant per molt, moltíssim més. I no estic parlant d’aqueixa sobada interseccionalitat el significat pocs de la qual dominem i més d’un utilitza tant per a un trencat o un descosit. Parle de tindre les coses clares i buidades al nostre cap, tindre clars els nostres objectius, tindre clar que en la nostra lluita per un món millor solament compten els Drets Humans, els drets de tots sense que cap altre factor polític o ideològic ens puga distraure d’aquest camí, el més recte de tots. I vull que quede molt clar que no es tracta de rebutjar els Valors Humans que ens puguen ensenyar altres cultures sinó d’acceptar-los sempre que enriquisquen la base humanista de la nostra lluita, però sí de ser inflexibles extirpant dels nostres sòls tot tret d’infecció que atempte contra els Drets inalienables de l’Ésser humà, suprimir aqueixos trets indesitjables en la nostra comunitat autòctona alhora que no permetre que aquests o altres es filtren des de fora. I, per a qui puga pensar malament, no parle de persones, sinó d’idees. Tota persona ha de ser lliure de viure on vulga, però també ha de conéixer i respectar les lleis i els codis de conducta que regeixen en el lloc on tria viure. Això va per a tots, i aquest és ja un treball per a uns altres, ja que excedeix els nostres mitjans i les nostres forces. Convertir el territori de la Comunitat Europea en una espècie de República dels Savis? Qui sap, i per què no.. Tindre somnis també és gratis. Els mitjans existeixen i, si hi haguera voluntat, no seria impossible, encara que dubte que ningú li volguera posar aquest cascavell al gat perquè són massa les aliances polítiques, defensives i econòmiques les que ens lliguen i ens mantindrien paralitzats en aquest moment, tant entre els països del nostre territori com cap a països externs.

La ldentidad Occidental és ací. Utilitzem-la, millorem-la i exhibim-la amb el mateix Orgull amb el qual exhibim totes les banderes que denoten nostres ldentidades Diverses, ja que és en aquesta ldentidad primigènia en la qual naixen totes les nostres lluites.

Els tres principals activismes tenim a les nostres mans tornar a aconseguir que l’Ésser humà mire cap avant i contemple el progrés científic, tècnic i social amb confiança. Un progrés que hauria d’abandonar també tota actitud de capitalisme salvatge i preservar la sostenibilitat del nostre planeta, que, ja s’ha dit moltes vegades, però ara com ara és l’única cosa que tenim. I això tampoc és a les nostres mans, sinó en la de tots. El món necessita un espill d’esperança en el qual mirar-se, i això podem ser nosaltres, tots aquells que ens impliquem en aquest il·lusionant projecte. Ho tenim escrit en paper, simplement passem-ho a la pràctica.