En aquests dies, en què se celebra una nova edició de PhotoAlicante, també hem pogut apreciar en les xarxes del reconegut festival i de l’Escola Mistos de fotografia, la informació sobre una exposició fotogràfica de l’artista Colombià Manuel Antonio Velandia Mora, qui residira per 12 anys a Alacant, i que actualment viu en el seu natal Colòmbia des de fa un any.

De l’exposició «Fake very fake: la intervenció intervinguda», es destaquen en les xarxes les imatges acolorides d’artistes de la performance, exhibides en diversos llocs transitats d’Alacant.

No obstant això, quan es passeja per aqueixos carrers, observem que les obres de Velandia no estan exhibides; vam voler saber què és el que realment ha succeït.

Segons ens compta Velandia, l’obra del qual és molt afí a la temàtica “De la percepció a la identitat” que convoca la VII Edició de Photoalicante 2020, ha aprofitat que el festival fa rellevant un dels temes de la cultura contemporània com ho és la creació de relats identitaris per a realitzar un projecte controversial, en el qual pren una sèrie d’Intervencions urbanes fotografiades per ell en llocs emblemàtics d’Alacant.

Són obres produïdes durant passades edicions del Festival Internacional de Fotografia alacantí, mesclades amb retrats d’artistes queer del projecte artístic “House of Tupamaras” amb seu a Bogotà i realitzades durant l’últim any, sent el resultat una obra creada especialment per a ser “exhibida” a la nostra ciutat.

L’artista ens conta que en aquest moment realitza un projecte conjunt amb el “Museu Q” de Bogotà; una estratègia curatorial que tindrà un any de duració i que s’exhibirà virtualment i a nivell local i nacional colombià.

Velandia recalca la idea que “la identitat és una ficció que ens acabem creient a força de representar-la una vegada i una altra” i que el seu interés ha sigut el de ficcionar una exposició fotogràfica en la qual la creació de la imatge transmesa a través de les xarxes de la Internet, convertisquen en veritat la imatge publicada, ratificant així la idea que pel fet de veure les fotografies es considere que “la imatge és una representació de la realitat”.

A aquest fotògraf li interessa el que diu Fontcuberta, considerat el gran renovador de la fotografia a Espanya: “el bon fotògraf és el que esmente bé la veritat” i com a artista, se suporta en aquesta idea per a crear un doble joc de les identitats: el de les imatges i persones transitades i el de les imatges “fakeadas”.

Els resultats de l’edició fotogràfica i el maquillatge són un fake, ens diu. La fotografia igualment es pot maquillar per a afirmar amb la imatge el que nosaltres volem comptar i com ho volem divulgar, sent el publicat allò que acaba creient l’espectador.

La ficció creada per maquillatge i amanida amb el vestit, xoca amb el que les persones pensen que “ha de ser” un home. La imatge d’una persona el gènere de la qual se’ns antulla fluid, tot i que és una transgressió, és també l’evidència d’una realitat; evidència que es fa més evident quan d’ella veiem una fotografia, perquè la fotografia es comprén com la veritat de les coses, una veritat que converteix la ficció en bellesa, com igualment ho fa la fotografia.

Solem creure en el que veiem i assumim que el vist és la veritat; la fotografia és la veritat revelada; ja d’això tenim història a Alacant amb els projectes de la fotògrafa Cristina de Middel.

El fake artístic no és una novetat, ens recorda Velandia. L’IVAM va presentar a València, a la fi de 2016, la primera gran exposició que intentava explicar el que és el fake en l’art; “Fake. No és veritat, no és mentida”. El muntatge, que va ser comissariat per Jorge Luis Marzo, reunia 44 obres que pretenen ser vertaderes quan, en realitat, les seues imatges “són mentida”, deia el catàleg és positiu; el projecte «Fake very fake” és una mentida ben comptada. Un projecte que per més fals que aparega no deixa de ser real.