Ja siga per un noble i pedagògic interés, per una voluntat diseccionadora i minuciosa, per un exagerat afany explicatiu o per pur avorriment, és habitual i recurrent parlar de les últimes generacions, de les últimes ventrades socials, i, molt en particular, de les seues visibles febleses. Li les compara una vegada i una altra amb les generacions d’èpoques immediatament anteriors, les dels seus pares, les dels seus avis, fins i tot les dels seus besavis, en alguns casos. S’exhibeix amb traç gruixut el dibuix gargotejat i grotesc de les notables diferències, de les enormes dissimilituds existents entre tots dos contextos històrics i la seua inevitable influència en l’individu, posant l’accent, amb especial ferotgia i mala bava, en la singular i violàcia flojera que fàcilment s’identifica als joves de hui.
S’ha escrit molt de sobre els inflats privilegis que aquestes generacions s’han envoltat permanentment, s’ha assenyalat en nombroses ocasions que la joventut actual —també la de l’època de papà i mamà— s’ha criat en una desmesurada abundància, en un inconvenient i lànguid temps de pau —inconvenient, s’apunta, per a l’adequat desenvolupament personal—; s’ha insistit fins a l’avorriment que, a causa d’una blindada i absurda sobreprotecció, els nostres joves són ara persones acaronades i extremadament fràgils. Es fan acudits, s’escenifiquen en les xarxes socials alguns exemples molt graciosos sobre les dissemblances en el comportament d’unes i altres generacions: un nascut en els 70, posem per cas, entropessa i cau a terra, però s’alça d’un salt i es colpeja el pit com un goril·la; un nascut en el nou mil·lenni entropessa també, i es desploma, i roda per la catifa mullida, i es desfà en desolat plor. Res tan divertit com subratllar les vergonyoses flaqueses de l’altre.
L’univers, no obstant això, amb els seus cíclics períodes capritxosos, no exempts d’un apassionant sentit de l’humor, ha derrocat les portes d’una encesa puntada de peu per a canviar-lo tot i abismar-nos dramàticament en un present revelador, en una era incerta i estarrufada de perills que equilibra, per força, tots aquells privilegis passats. Quant ens enforteix hui, i ens allunya de la blanor, viure amb la constant i tossuda sensació que en qualsevol moment —mentre es acuclilla un en el bidet, per exemple— ens caurà al cap una bomba amb l’etiqueta de Moscou pegada en la panxa. Quant endureix la nostra cuirassa personal, és admirable, recórrer cada alba les ribes d’aquest món atzarós i variable, i sentir als peus nus l’onatge obstinat de grips i virus mortals. Com ens allibera de la detestable frivolitat i ens transforma hui en millors persones, amic meu, en persones fortes, el punyal penetrant de la inflació: retornem devotamente al pa dur amb ardents llàgrimes de goig i la factura de la llum entre les dents, amb el cor ple de gratitud i l’estómac desinflat.
La feblesa es cura amb apocalipsi ceñudos de posar i treure, amb presagis enverinats de mil colors, amb auguris de noves guerres i de violents canvis en el clima. Tot pel nostre bé, per enrobustir-nos, per apartar la flojera, per redreçar la criança dels joves. Vaticinis terribles de ciutats inundades, d’escassetat, de feixismes melónicos i de fams. I pigotes del mico i de la mona, que, fins i tot vestida de seda, pigota es queda.