Este dissabte s’estrena la peça «gota espejo bisagra» dins del marc del cicle Alacant a escena. La peça va guanyar enguany el concurs de projectes de la Regidoria de Cultura en la categoria de dansa, si bé és un format híbrid entre la poesia, la dansa contemporània i les arts audiovisuals. L’elenc està conformat per Zula Ros (ballarina), Sol Spinelli (videógrafa) i Iria Fariñas (escriptora).
La trama de la peça respon a una reconstrucció d’una experiència (entre tantes que existeixen) de la memòria post-traumàtica després d’un episodi violent. Per a això, explorem a través de fenòmens psicològics com la dissociació, la despersonalització i la fragmentació del record. Precisament per això, l’encreuament entre disciplines artístiques ens permet jugar amb les bogues per a intentar recrear eixa vivència tan marginal, tant en la consciència individual com en la social. Malgrat ser una cosa molt habitual, sobretot en dones (o precisament perquè és molt habitual en dones); hui dia, encara, parlar sobre, ja ni tan sols el trauma per sé, si no la vida després del trauma (la seua recomposició en un trencaclosques que, si bé es dirigeix cap a l’enfortiment i la recuperació, mai tornarà a ser igual a abans de l’episodi) continua oferint-se com un problema. La convivència amb les restes continua sent un tabú: es passa de la victimització absoluta al menyspreu (està exagerant / ja és hora de passar pàgina / vol cridar l’atenció / etc). Totes eixes postures condueixen al silenci, matèria indiscutible de la qual s’alimenta la violència. Així, sense voler-ho, es continua un cicle.
En «gota espill frontissa» han volgut parlar des de la intimitat. Utilitzant la figura del doble, tan clàssica en literatura, hem utilitzat els símbols de la gota, l’espill i la frontissa per a configurar un univers propi de metàfores:
Una gota d’aigua, una gota de sang, una llàgrima. Redonesa, rastre. L’espill és llis i té arestes. Mirada, desdoblament. La frontissa és el punt de trobada. Obrir, tancar, grinyol. Esta obra performativa naix d’un llibre que no existeix, un llibre que s’ha desbordat abans de materialitzar-se. Els seus poemes van nàixer del cos per a tornar al cos. Un cos inhabitable per violentat, per distant; un cos que ja no és pell, múscul, os i tendó, sinó tremolor: gota que esvara i es perd, reflex que persegueix i és perseguit, porta ajustada en una habitació fosca.
Utilitzant la poesia, la dansa i el vídeo com a eines, esta peça travessa quatre fases davant la separació entre el cos i la ment: evasió, record, vergonya i retorn. Creiem que és important continuar parlant. I, quan la paraula no siga possible, trobar altres mitjans cap a l’expressió d’esta ferida.
S’estrenarà dissabte que ve 28 d’octubre a les 18.30 en el Centre Felicitat Sánchez. Les entrades estan a la venda en el següent enllaç:
Comentarios