Si li creiem al Gènesi , Déu va posar a l’home en un jardí anomenat Edén després d’haver-lo creat a partir del fang. En llenguatge col·loquial, edén és sinònim de Paradís, que etimològicament prové del grec paradeisos (jardí). L’escriptor xilé Cristian Alarcón ( La Unió, 1970), utilitza aquest terme en la seua novel·la El tercer paradís (Premi Alfaguara de Novel·la, 2022) per a donar forma a una narració amfíbia, fragmentària, en la qual alterna episodis autobiogràfics i de la seua saga familiar amb el món de la botànica. Alarcón, fill d’uns pares exiliats en la remota Patagònia argentina, redescobreix la naturalesa agresta de la seua infància en la Araucanía xilena quan enmig de la pandèmia decideix habitar un terreny rural allunyat de Buenos Aires, on instal·la un habitatge precari en un vell contenidor i es dedica a cultivar un jardí. Pren classes en línia per a aprendre els rudiments del seu nou hobby i emprén amb entusiasme la difícil tasca d’identificar la immensa varietat d’espècies vegetals i la d’entendre el complex mètode de fer-les créixer i multiplicar-se mitjançant cures, abonaments i molta paciència.
Si no fora perquè resulta impensable que Alarcón i Byung-Chul Han es plagiaren mútuament, es diria que l’escriptor i periodista xilé i el filòsof coreà van rebre simultàniament la mateixa inspiració de sintonia amb la naturalesa. La que va portar a aquest últim a cultivar un primorós jardí en el fred Berlín, al qual va anomenar el seu “jardí secret” registrant amb minuciositat el desenvolupament de les seues flors i plantes en el seu llibre “Lloa a la Terra”, de 2020. Però mentre Cristian Alarcón a més de comptar pràcticament el mateix amanint-ho amb els seus extensos coneixements del desenvolupament històric de la ciència dels vegetals i els apòstols del naturalisme i la botànica (Aristòtil, Teofrasto, Linneo, Humboldt, Mutis) ho fa relatant el seu via crucis familiar, el coreà ens passeja per l’univers poètic, artístic i musical relacionat amb flors i jardins en el qual apareixen figures com Hölderlin, Schumann, Hiperión i el cantautor greco francés Moustaki, i la seua cançó titulada Il i avait un jardí , que cita per a reafirmar la seua idea que la humanitat ha abandonat la innocència edènica per a monetitzar i destruir el Paradís.
Similar idea té Alarcón, supervivent d’un món rural no idíl·lic , a causa de les catàstrofes naturals i polítiques, i que davant l’emergència del virus torna al si de la naturalesa per a renàixer mitjançant l’escriptura i la cura d’un jardí.
El viatge per l’univers d’aquest infant ferit per la misèria i la incomprensió d’una societat primitiva que ho rebutja per la seua condició sexual s’aborda des de la perspectiva d’una tercera persona, perfil emmascarat que li permet parlar sense embuts de la brutalitat dels seus ancestres. La seua pròpia mare li propina golpizas i ho sotmet a un cruel tractament hormonal per a masculinizarlo, horroritzada en sorprendre’l vestit amb la seua roba. El procés químic fracassa i el xiquet s’inicia en el sexe amb un company de jocs, en una escena que es descriu amb tota naturalitat i delicadesa.
Altres capítols enfoquen el fosc món de l’opressió de classe i els abusos laborals dels terratinents i cacics locals en una època en què el futur president socialista de Xile, Salvador Allèn, llavors senador i etern candidat, visitava localitats rurals com Daglipulli, el poble de la família Alarcón.
L’autor protagonista era un xiquet quan la cruel dictadura militar que va enderrocar a Allèn va obligar la seua família a emigrar a l’Argentina. Al país trasandino es va educar i va tractar d’integrar-se sense èxit, perquè a l’escola sempre va ser estranger i li van negar la possibilitat de rebre la bandera argentina quan ho van nomenar abanderat de la seua classe, als onze anys. Llavors va jurar que seria “xilé fins a la mort”, la qual cosa ha complit fins hui. Amb el temps arribaria a ser conegut com a periodista d’investigació al seu país d’adopció i escriptor , amb algunes novel·les ambientades en el submon de les màfies (Quan em muira vull que em toquen cúmbies, Si em querés, queréme transa), cròniques de viatges i perfils de personatges marginals en Una mar de castells peronistes, també com a fundador de publicacions com a Amfíbia , el lloc Collita Roja a més d’investigacions sobre periodisme i art.
En El tercer paradís traspassa el gènere de no ficció en un viatge literari que proposa múltiples lectures , des de la perspectiva de gènere fins a la revisió de la botànica com a instrument al servei de la dominació colonial europea. En aquest marc, personatges com Humboldt es mostren com condotieros explorant selves per a recol·lectar mostres que després portaran als seus patrocinadors o mecenes i també com a éssers humans amb les seues particularitats, com la passió del naturalista prussià cap al seu ajudant equatorià Carlos Montúfar.
El paisatge araucà de la seua infància apareix també amb els seus personatges arquetípics, éssers perduts enmig del no-res i refugiats en l’alcohol com els patriarques de la seua família. “Daglipulli és de borratxeres llargues i silencioses, portes endins de les cases és l’única manera en què el tedi i el llarguíssim hivern passa més ràpid”. Les dones han d’aprendre a colps la manera de superar el seu dur destí de submissió i a vegades l’aconsegueixen a través de l’esforç en el treball o els estudis. És el cas de la mare, una auxiliar d’infermeria que recorre a la saviesa ancestral de les meicas o remeieres maputxe, que sanen al xiquet desnonat pels metges del seu hospital, o assisteixen un malparto amb l’ajuda d’una gallina que li serveix de respirador per a ressuscitar a una bebé nounada.
En el rerefons d’aquesta pluralitat de geografies humanes està aqueix jardí del qual s’ha enamorat l’autor, amb l’esperança de trobar resposta a un món caòtic. La bellesa de les flors i el seu misteri li proporcionen alguna cosa que s’assembla a la felicitat. Similar conclusió és la que obté del seu jardí secret el filòsof Byung-Chul Han: “D’alguna manera el meu jardí m’ha donat la fe en Déu”. També la confirmació que la filosofia “no és una altra cosa que amor al bell i el bo” (“Lloa a la Terra”) .
Cristian Alarcón cita a Gilles Clément, jardiner, arquitecte paisatgista, entomólogo i escriptor francés, per al qual “el paisatge és un territori d’afecte, una meravella que conté tant la matèria com l’esperit” i en el qual “cada humà és un garant del viu”.
Després d’aquestes reflexions , no em resistisc a citar una vegada més les paraules de la cançó de la qual he pres el títol d’aquest text:

Había un jardín llamado Tierra
Era suficientemente grande para
Millares de niños
Una vez estuvo habitado por nuestros abuelos
Que a su vez lo recibieron de los suyos
¿Dónde está ese jardín en que pudimos haber nacido?
¿Dónde podríamos haber vividos despreocupados y desnudos?
¿Dónde está aquella casa con las puertas abiertas
Que sigo buscando y no puedo encontrar?
(«Il y avait un jardín”)