La primera característica d’Inés Saavedra és que és Mar, ve d’un Montevideo amb 12 km de costa. Va iniciar el seu gira artística per Espanya en 2008 i va anar en 2009 quan va arribar a Alacant precisament el dia de Sant Joan. Estava buscant nous racons per a desenvolupar la seua activitat artística partint que a l’Uruguai la qualitat artística és important i has de buscar l’excel·lència, encara que paradoxalment encara costa allí viure de l’art i buscar la teua identitat. Va tindre la necessitat de trencar amb la seua vida, on tenia una bona posició en el departament de qualitat de la presidència del país i va decidir eixir de la seua zona de confort on no podia explorar com a instrumentista.

Va haver-hi l’oportunitat per les seues relacions de tocar en Torre Pacheco i va iniciar la seua gira per diferents llocs d’Espanya, en sales, teatres, xicotetes timbes i la gent, en general, li va agradar el que estava fent, el seu timbre de veu, la manera d’expressar i la seua relació amb la guitarra. Va veure, per tant, que era possible. En definitiva, va aprofitar el llançament del seu segon disc per a vindre’s definitivament a Espanya i arrancar una nova fase en la seua vida i va optar per Alacant que era on tenia contactes amb músics i va decidir integrar-se de veritat. Havia començat la crisi d’aqueix moment però li va semblar injust tornar, la crisi hauria d’acabar així que va decidir continuar fent música que és l’única cosa que li dóna pau i harmonia. Viu al Campello, en la Coveta Fumà, en un lloc amb amplitud i silenci i va aconseguir arrancar. Ella, ja era música des que va nàixer.

Pregunta: En Wikipedia, Inés Saavedra és una “polifacètica cantautora i guitarrista uruguaiana de música popular, de música instrumental, de música infantil i de poesies musicalizadas, dels quals a més és arranjadora i productora musical”. Què afegiries, què llevaries.

Resposta: El més representatiu del meu és la versatilitat en l’art de la música. Per exemple, no componc per a una edat determinada, fusione gèneres i estils en diferents àrees. No sé que és el que no podria o sabria fer perquè no em plantege cap biaix o limitació. Sóc molt multidisciplinari, on cada cançó és un món, un viatge d’autodescobriment amb resultats molt ecléticos i, en qualsevol cas, per a gustos acolorisques. El meu timbre i la meua expressió vocal és un gran valor meu que identifique i que produeix una sonoritat distingible amb l’elecció d’harmonies adequades en una cerca permanent. Jo abans de res sóc música que és una font inesgotable on encara em queda molt per descobrir.

P: Vas començar molt jove. A més, crec que en el col·legi t’encantaven els dijous, que era el dia que tenies cor.

R: Els meus primers records de música era ser als braços del meu pare què m’ensenyava a xiular. Ens posava música clàssica per a dormir i jo, més que ballar-los com la meua germana, el que feia era taral·larejar les melodies i això va suposar un estímul perquè en teoria el meu do es desenvoluparà a ple rendiment. El dia que tenia Cor en el col·legi ho deixava tot. Quan vaig tindre 6 anys el meu pare em va regalar una guitarra d’adult i vaig començar a crear peces només amb la primera corda de la guitarra. Quan vaig arribar a la preadolescència vaig començar a voler cantar les cançons que eren hits en aqueix moment.

P: La teua marxa pública i professional comença en 1998 quan fongues el trio “Veritats Inútils” al costat dels Carlos Rojí i Guzmán Escardó i diste el teu primer concert en el Teatre Port Lluna (l’Uruguai).

R: En aquell moment encara em qüestionava si jo era música potser per la meua inseguretat. Els tres érem cantautors: d’una banda, tenia tota la il·lusió perquè això era el que volia ser, però convivia amb els dubtes. Estava morta de por, però d’altra banda era una mescla bastant antagònica de sensacions i quan cantàvem, els tres, se m’anaven les pors perquè estàvem el grup al servei de la música. En aqueixa època, la música per a mi tenia una gran rellevància que no podia ser relegada a un segon pla.

P: Què ha passat en tu des de “Las Casualidades No Existen” fins al “Terra” de hui.

R: El temps cadascun el viu d’una forma determinada, però hi ha hagut en mi una progressió a nivell de coneixements, exploració en la música i capitalització de tot l’aprés, així com un procés de maduresa en el personal, en el musical, on Terra arriba a ser el meu primer disc a Espanya per tant tinc la mateixa sensació que vaig tindre en presentar el meu primer disc a l’Uruguai, el de les “Las Casualidades No Existen”. En la vida hi ha cercles que tanques i obris, Terra per tant obri un cercle d’un lloc on jo volia arribar, prendre una fotografia. I aquest últim disc té una coherència del que és Ines Saavdera hui, és més un tancament que obertura d’una etapa. A més, la cançó Terra del disc és l’obertura que confirma el fet que em permet sentir-me pertanyent a la terra on ara viu i per això la produïsc amb lletra en valencià, que em fa sentir-me més prop del lloc on ara pertany. Jo deia que era música i no llicenciada en informàtica. Les oportunitats que m’ha donat aquest país fan, que el meu nivell de gratitud, supere qualsevol obstacle o prejudici. Quan cada any torne a l’Uruguai en tornar ja tinc la sensació que torne a casa. Hola sóc Inés Saavedra…!

P: Per cert, oficialment quan estarà en el mercat Terra?

R: Ho anava a presentar al desembre de 2020 i encara que és incert, és possible que siga a principis de juny quan presente el disc. La incertesa actual, més que la certesa, és una possibilitat. Faré una presentació amb banda oblidant la meua endogàmia.

P: Va ser en 2010 quan et vas reinventar editant el teu primer disc per a la infància: “Epi epi A!” i després en 2015 produeixes el teu segon disc per a xiquets “Epi epi A! 2” rebent en tots dos casos nominacions a «Millor Àlbum de Música Infantil» dels Premis Grafiti de l’Uruguai. Com descriuries la música que fas per a xiquets i xiquetes?

R: La meua germana anava a tindre un fill i a més tenia un fillol que volia molt de cinc anys. I jo vaig pensar que volia regalar-los algunes cançons i les cree per a ells. Temps després, vaig estrenar aquest disc a l’Auditori de la Casa de Cultura del Campello, que va ser molt important per a mi, i aqueixa experiència em va permetre reflexionar per a crear nous elements de fusió i vaig incorporar tota una part escènica i teatral que permetera connectar millor amb la infància. “Epi Epi A” és només un nom que vaig inventar que té només sonoritat.

P: Pajarito Rècords, és el teu segell musical?

R: Pajarito Records és el meu segell amb el qual trac els meus projectes independents. A mi em deien ocellet pel meu timbre de veu i quan anava a traure el meu primer disc vaig renunciar a arribar a un acord amb altres discogràfiques, en tindre la sensació que em semblaven injustes les seues propostes i vaig decidir llavors traure’l amb el meu propi segell. És la meua marca en el sector de la música.

P: En 2010, et van convidar a participar en l’aniversari dels 100 anys de Miguel Hernández pel que vas decidir musicalizar un dels seus poemes: “Les abastes desertes”. Va tindre tan bon acolliment que vas decidir embarcar-te en l’enregistrament del teu quart disc: “Lletres i Música” (2012) en el qual vas incloure musicalizaciones de Mario Benedetti, Juan Ramón Jiménez, Alfonsina Storni, Pablo Neruda i per descomptat el poema de Miguel Hernández. A partir de llavors, musicalizas altres poetes de renom, especialment de la Generació del 27. Una obra especial i essencial, “cançons meues, poemes d’uns altres”.

R: Inicialment quan vaig fer el Volum 1 d’aquest disc encara no sabia quan anava a arribar el Volum 2 dedicat a la Generació del 27. Mai m’havia plantejat navegar per la poesia i vaig començar per Miguel Hernández que em va obrir aquest univers. M’agradaria el Volum 3 dedicar-lo a les dones poetes de la Generació de 27. Vaig connectar amb l’essència dels seus missatges. En aquest projecte creu un concert teatralitzat amb l’actriu Mamen García on ella comptava el succeït en una tertúlia imaginària d’aquests poetes tenint una 50% de teatre i un 50% de música pròpia.

P. Entre 2016 i 2019 a més de continuar amb els concerts per a la infància i per a adults, t’impliques amb organitzacions que promouen la igualtat i la diversitat a Alacant, en particular amb l’ONG LGTBI “Diversitat” i “La Plataforma Feminista d’Alacant”. Aqueixa part reivindicativa la continues?

R: Jo no viu al marge de la societat i encara que no ho havia fet fins hui vaig tindre la necessitat musical de transmetre aquesta necessitat de canvi expressant-ho a través de la música. Vaig tindre la necessitat d’alçar la veu perquè socialment estàvem caminant feia un lloc que no m’interessa com és la discriminació. Van ser temes que em van tocar molt la fibra i que jo els feia buscant l’empatia.

P: La crítica deia de tu que “aspiraves a constituir-te en la banda sonora de la vida quotidiana dels teus oïdors». Això revela la importància del públic per a tu.

R: La música m’ha acompanyat en tots els moments de la meua vida, la qual cosa li donaria més sentit seria convertir-me en la banda sonora de la teua vida. No estem sols, aportar humanitat a la resta de la humanitat, necessitar escoltar a Inés Saavedra em faria sentir-me millor.