L’encant d’una època irrepetible, la que va viure la ciutat de Tànger a mitjan segle passat, convertida en refugi d’escriptors, artistes, bohemis i tota classe de personatges a la recerca de diversió, bona vida i llibertat, queda recollit en el documental ‘Tànger, eixa vella dama’. Dirigit per Javier Rioyo i José Luis López Linares, l’audiovisual es projectarà el pròxim 10 de gener a les 19.00 hores a Casa Mediterráneo.
Testimoni de les últimes guerres europees del segle XX, Tànger es va obrir a tota mena de cultures, races, costums i religions, que van conviure en un clima d’absoluta tolerància. Per ella van passar la generació beat, aristòcrates anglesos, princeses italianes i escriptors com Truman Capot, Tennessee Williams i Paul Bowles, com abans ho havien fet els pintors Delacroix o Fortuny, atrets pel seu exotisme. En aquest documental s’entremesclen records i somnis d’una generació única, a través de testimoniatges dels qui la van conéixer de primera mà, que s’acompanyen de vídeos i imatges d’arxiu que donen una idea molt vívida de l’esplendor d’aquells temps.
Amb la finalitat de conéixer un poc més el que va suposar Tànger, entrevistem a un dels seus directors, Javier Rioyo, que participarà en la trobada organitzada a casa Mediterrània. Periodista, guionista i realitzador de cinema, Rioyo ha sigut director dels instituts Cervantes de Nova York, de Lisboa i, fins fa escassos dies, de Tànger. En 1997 va dirigir amb José Luis López-Linares el documental Assaltar els cels, pel qual va rebre un dels Premis Ondas de 1997 i un dels Premis Túria. Amb López Linares també dirigiria els documentals Lorca, així que passen cent anys (1998), A propòsit de Buñuel (2000) i Estrangers de si mateixos (2000), que va ser nominada al Goya a la millor pel·lícula documental. En 2012 va dirigir Un cineasta en La Guatla, que va optar al Goya al millor curtmetratge documental.
Abans de convertir-se en director de l’Institut Cervantes de Tànger, tenia vincles que li uniren a eixa ciutat?
El vincle me’l vaig crear jo, amb les meues visites. He sigut el director de l’Institut Cervantes de Tànger fins al passat cap d’any, durant quatre anys i mig, però el documental el vaig fer fa més de 20 anys. Abans ja havia conegut Tànger, per la mitificació que tenia com a ciutat internacional. Havia sigut una ciutat singular, molt literària, molt seductora. Havia passat per ella molta gent, pintors… Tenia eixa capacitat de seducció que et feia l’efecte de conéixer-la abans que la conegueres. I després, era també la ciutat del pas al camí marroquí, “baixar-se al moro” que déiem en la meua època. El poder de seducció del món exòtic, de l’haixix també. Tànger era el primer aparador, la ciutat que rebia. Des que era jovenet havia baixat unes quantes vegades. I, en realitat, la història que em va seduir més va ser la que em comptaven els tangerinos, del món que havien viscut, perquè la ciutat és molt bonica i també xicoteta, però el que hi ha davall d’ella, en el seu passat, és el que em va captivar.
En eixa època d’esplendor, l’ambient lliure i cosmopolita va atraure a alguns dels referents literaris de la generació beat. Aquests escriptors es mesclaven amb la població local o vivien les seues aventures al marge d’ella?
Eduardo Haro Tecglen, que va ser director del diari Espanya, un dels nostres grans periodistes -i també Ramón Buenaventura, un escriptor tangerino estupend- diu que eren mons que havien sigut comptats per gent que va adquirir una dimensió important, Bowles i altres. En realitat, era una colla de “moderns” que anaven a viure la seua vida, a fer-ho intramurs i sense impregnar-se de la ciutat. Allí hi havia molta facilitat per al lligue gai. No es pot entendre Tànger sense eixa condició i era part de la seducció que trobaven molts d’eixos escriptors. Anaven allí perquè era barat i fàcil, perquè hi havia un clima liberal en el qual no es qüestionava res, ningú es ficava amb ells… Però és veritat que la ciutat tenia una vida que estava al marge d’això.
La ciutat tenia un recorregut i una impregnació de cultures i de països diferents. Parlant del nostre, dels 100.000 habitants que tenia Tànger, 40.000 eren espanyols, quasi la meitat de la població. Hi havia tants espanyols com població autòctona. Després hi havia 10.000 francesos, 5.000 italians i altres tantes nacionalitats, però l’espanyol va marcar molt la vida i el ritme de Tànger des del principi del segle XX fins als anys 70.
Fotograma del documental
Una mostra d’eixa espanyolitat va ser el Teatre Cervantes, molt important en la seua època, que va acollir als artistes més cèlebres del moment.
Van vindre tots. El Cervantes es va alçar per l’obstinació privada d’una família que va fer diners allí i va voler tindre un teatre espanyol, on vingueren grups de música, de folklore, de teatre… Es va construir un teatre modernista preciós, el més gran que hi havia llavors a Àfrica, igual que ho va ser l’hospital espanyol. Per allí van passar des de Caruso, Lola Flores i Antonio Molina fins a Juanito Valderrama, grups de teatre, de folklore… la programació era espectacular. També hi havia una plaça de bous, on van torejar alguns dels toreros més famosos, el Cordovés entre altres, a la fi dels 50 o principis dels 60. Hi havia una fira d’abril com la de Sevilla, processons… un món mesclat. També resultava molt interessant la presència de la població jueva, que no era molt nombrosa però sí important, perquè tenia alguns dels millors negocis, era una comunitat molt assentada. Alguns procedien de famílies expulsades d’Espanya que s’havien quedat per l’Estret, molts a Tànger, alguns a Larraix i altres poblacions.
En eixe ambient de respecte i convivència entre diferents religions i cultures, hi havia matrimonis mixtos?
Pocs. Normalment els cristians es casaven entre ells, igual que els jueus i els musulmans. Si que va haver-hi alguns, però eren l’excepció, quasi una raresa, pel fet que un dels dos havia de renunciar a la seua religió. Una amiga meua que ha mort fa poc, amb cent anys, un personatge meravellós, Julia Schumacher, a qui anomenaven una de les xiques d’or a Tànger, em va contar que quan un xic de 17 o 18 anys li va demanar relacions i el seu pare es va assabentar que era jueu, es va oposar. Llavors, ell es va convertir immediatament al catolicisme. No obstant això, llavors molts es casaven pel civil.
Fotograma del documental
En el documental se cita a Ángel Vázquez, autor una novel·la de culte: La vida gossa de Juanita Narboni. Malgrat ser guanyador del Premi Planeta per s’encén i apaga la llum, va morir sumit en la pobresa en una pensió de Madrid. Què destacaria d’aquest escriptor fascinant? A Espanya gaudeix del reconeixement que mereixeria?
No. Com dius, és un personatge absolutament fascinant, no per la fascinació de l’èxit, sinó per tot el contrari. Les seues tres principals novel·les són tres joies, però la culminació de les dues anteriors, Festa per a una dona sola i S’encén i apaga la llum, és La vida gossa de Juanita Narboni, un monòleg que ens pot recordar a Molly Bloom de Joyce i on està recollit la parla de la ciutat, del poble, de les cultures, la decadència del mateix Tànger, la història d’una dona que no ha tingut sort en la vida… i té eixa veu meravellosa, una capacitat per a reproduir eixe llenguatge yaquetía que utilitzaven les comunitats jueves sobretot perquè no se’ls entenguera, una mescla d’idiomes, una espècie de slang.
Ángel Vázquez era, efectivament, un home, com es diu en el documental, molt bevedor. Portava sempre una cartera com si fora un oficinista seriós i el que contenia era una botella de whisky. La seua mare havia emigrat de la pobresa andalusa i s’havia convertit en una barretera famosa en el món francés elegant que gastava molts diners en moda. Ell en la barreteria escoltava totes les xarrades de les dones i ho va reproduir meravellosament. A més, era un gran lector i va ser un gran oblidat. Va guanyar el Planeta, li van admirar molt Carmen Laforet, per exemple, i molts escriptors, però en aquells dies eixe premi no era una operació comercial tan important, no va vendre molt. Tenia molts deutes i el que va guanyar li ho van llevar immediatament. Juanita Narboni es continua reeditant, s’ha publicat en francés, i s’ha fet una adaptació de teatre per part de Manuel Gutiérrez Aragó amb una actriu tangerina, que mourem per diferents llocs. I malgrat tot això, Ángel Vázquez va morir, no sols, perquè estava envoltat d’amics de Madrid que li atenien, però portant una vida de solitari en una pensió d’Atocha, sense un duro. Va haver de posar diners Lara, de Planeta, per a l’enterrament. El més important és que se li continue llegint. Fa poc es van publicar en la prestigiosa editorial Pretextos els seus relats curts que estaven dispersos i també són una joia. Però simplement haver escrit Juanita Narboni li col·loca en un lloc important de la literatura.
Un altre personatge que apareix citat en el documental és Pepe Carleton, qui quan acaba l’esplendor de Tànger es trasllada, com altres espanyols, a Marbella. Qui era?
Pepe Carleton era d’eixes famílies molt tangerines. Era cosí de Julia Schumacher. Famílies mesclades de procedències diferents. Els Carleton havien estat, uns en la Guerra Civil americana, uns altres venien de Londres, i eren refugiats a la Menorca anglesa. Quan se’ls expulsa de Menorca es reparteixen per l’Estret, a Tànger, a Gibraltar… I quan Tànger deixa de ser eixa ciutat internacional i oberta i comença la marroquinización, aquesta gent que era molt lliure s’adona que calia crear un lloc a Espanya semblant, de manera que ajuden a la creació de Marbella, al costat de Hohenlohe i altres. Es va fer molt amic d’Audrey Hepburn, d’Ana de Pombo, d’Edgar Neville… els personatges més cèlebres de Marbella. Va contribuir a la modernització d’eixa zona de Màlaga.
El que em va moure a fer el documental va ser la constant narració que evocava un passat de molta gent tangerina.
En una entrevista que et van fer vas afirmar que “aquesta ciutat impregna d’una melancolia i d’un pòsit de nostàlgia a molta gent”. Nostàlgia d’un passat que ja no tornarà?
Sí, això és. El que em va moure a fer el documental va ser la constant narració que evocava un passat de molta gent tangerina que coneixia. Després, també vaig voler ajudar a Emilio Sanz de Soto, al qual vaig involucrar en el documental i va aportar les seues idees. Em vaig adonar que hi havia una ciutat que era part de l’evocació, i això sempre produeix melancolia perquè després la realitat, quan anaves, no era igual. L’altre dia ens va ocórrer, i és lògic, amb la vídua de José Luis Sampedro, qui va passar deu anys feliços a Tànger, escolaritzat en els anys 20. Recuperar eixos espais era pràcticament impossible. El col·legi en el qual va estudiar ara està en decadència, acull a xiquets d’un altre tipus, la casa on va viure està deteriorada, els cinemes i els teatres que hi havia són un món que ha desaparegut. Hi ha alguns signes i es reconeixen, perquè s’estan recuperant alguns d’aquells espais. Han recuperat un cinema espanyol, l’Alcázar; s’està rescatant el Teatre Cervantes… Tant de bo hi haguera una política, això seria importantíssim, encaminada a recuperar la memòria de l’espanyol tan singular que va haver-hi a Tànger i voltants, a Tetuan, a Larraix… El que va ser el protectorat. Jo conec a molta gent que ha nascut allí, que va per la tercera generació i són absolutament espanyols. No han perdut res dels costums, dels vincles, com els jueus que mantenien la seua història allà on foren. Igual els espanyols al Marroc.
Vull fer un projecte per a recuperar les petjades espanyoles, amb la seua singularitat. A Tànger es van donar, d’alguna manera, els enfrontaments de la Guerra Civil, però en realitat no va passar res. Encara que ho va ocupar Franco durant quatre anys no va poder restar llibertats. La Segona Guerra Mundial decideix que els guanyadors són els no feixistes i s’han d’anar, però fins i tot en eixe moment dur, la vida d’un espanyol de Tànger és impossible viure-la en un altre lloc. Hi havia molts periòdics en molts idiomes, pel·lícules, modes de menjar, de viure i de relacionar-se diverses cultures… Era una ciutat atípica i a més amb tanta espanyolitat…, però no hi ha un circuit. La gent que va de pas o de vacances a Tànger no sap què veure. I cal posar en valor les nostres històries.
Com a director de l’Institut Cervantes de Tànger, quin interés has detectat entre la població per aprendre espanyol i per conéixer millor la cultura espanyola?
Són dues coses. Per aprendre espanyol hi ha molt d’interés, perquè és una espècie de passaport per a accedir a un treball millor, fer el salt a Espanya, a Europa, i això exerceix una atracció indubtable sobre ells. Per la proximitat, sobretot, quasi es pot veure la costa espanyola. A més, la televisió que es veu majoritàriament, el futbol i altres continguts, és l’espanyola. També a causa de la cultura dels seus avantpassats, mesclada amb la vida espanyola. Hi ha moltes classes amb gent que vol aprendre espanyol per a millorar-ho, per raons de turisme i per recordar una llengua que allí va ser important. En l’actualitat, el francés està decaient, l’anglés està al capdavant -és la llengua que més s’estudia com en la resta del món- i després es troba l’espanyol, sens dubte.
En l’aspecte cultural cal posar en marxa actuacions que es puguen entendre bé perquè els joves que no pertanyen a la classe rica i no han eixit, han viscut un món molt marroquinizado. No hi ha teatres, no hi ha representacions teatrals, hi ha hagut uns pocs concerts -nosaltres hem organitzat varis i feliçment per ací, per la música que és universal, la cultura va entrant molt bé-. Després estan els xicotets grups d’interessos que assisteixen a un recital de poesia, a una xarrada, a un debat històric, a una pel·lícula -el cinema també és un bon vehicle d’enganxament- i, de fet, l’alcalde de Tànger que l’altre dia em va entregar la Medalla de la Ciutat em va proposar fer un projecte per a un dels cinemes recuperats, amb una programació continuada de cinema espanyol.
Font: Casa Medieterráneo
Comentarios