Julio Camba, (Villanueva de Arosa,1884-1962), un escriptor i periodista que ha merescut l’admiració i estima d’Azorín, Pérez d’Ayala, Cossío, Juan Manuel de Prada i Muñoz-Molina, és encara insuficientment conegut. La biografia de Pedro Ignacio López García, El solitario del Palace, i els seus escrits reeditats sota el títol Maneras de ser español, llancen llum sobre aquest autor per al qual, com el còmic llatí Terencio, gens humà li era alié sinó diana per al seu humor deliciós i exacte. Tan elegant com els seus canotiers i els seus vestits, amb els quals enlluernava a la resta de la professió i als hostes del luxós hotel de Madrid, on va residir una llarga temporada.

Ja no hi ha periodistes ni cronistes com aquest gallec amb retranca, capaç de burlar-se de les seues desgràcies (va ser bandejat per anarquista i va morir solter, és a dir, “com un gos”), i dels europeus, sense oblidar per descomptat als seus propis compatriotes als quals va satiritzar sense pietat: “Quan una dona diu que un home té un tipus molt espanyol està molt lluny de pensar que aqueix home haja nascut a Espanya. Equival a dir “Aqueix home ha de ser apassionat, violent i gelós”. Una dama teutona, segons comptava en les seues cròniques des de l’estranger, li assegurava que “els espanyols són els únics homes que es recolzen en els fanals”.

L’època de Camba era de redaccions misérrimas, fosques i fredes, només animades per café, licor, molt de tabac i ganes de traure-li punta a la realitat amb enginy. Les màquines paraven de matinada i el periodista s’adormia en un divan mentre Madrid sencer celebrava les seues ocurrències. Eren els temps de la bohèmia, una manera elegant i romàntica de morir-se de fam.

Camba era un rebel , un enfant terrible, que menyspreava per igual a la burgesia i al proletariat. “No pense embarcar-me en el ridícul tren del progrés”, escrivia ja en 1904. Era extremadament crític amb els polítics espanyols. “A més del lladre de trabuco, hi ha un altre tipus de lladre, és el lladre que s’empara en el Codi”. Els títols d’aquell temps en què cobria les Corts són explícites: “El robatori és una qüestió de temps”, “El regionalisme català fundarà el regionalisme castellà”, “El comprador de vots com a filantrop”, etc. Tant de bo pogueren rescatar el seu ADN i clonar-lo. Ens divertiríem tant en aquest erm de fastig mediàtic, on gacetilleros, cronistes i periodistes han sigut substituïts pels infames tuiteros i altra casta arrabalera digital.

LA GRÀCIA GALAICA

Lamentablement, Camba és llegit i conegut per pocs. La seua labor periodística-dispersa, com és ja tradicional en aquesta professió, dificulta el treball dels estudiosos de la seua obra. La seua única incursió en la narrativa , El matrimoni de Restrepo, roman descatalogada, inubicable. El gacetillero gallec va escriure incessantment i en alguna ocasió va declarar que ho feia cada vegada que necessitava diners. També, en 1913, va comparar el fet d’escriure els seus textos amb altres menesters menys intel·lectuals, és a dir, fisiològics: “Jo em tanque a les vesprades en un quart amb una mica de paper com, per a fer una altra cosa, poguera tancar-me en un altre quart, amb un altre poc de paper. Allí començament a fer esforços i l’article ix. Unes vegades ix fàcil, fluid, abundant. Altres vegades ix dur, difícil i escàs, però sempre ix”. No obstant això, Camba no escrivia amb els budells, sinó amb la intel·ligència lúcida de la seua gràcia galaica. Per exemple, comentant la “actualitat” política a Catalunya-en 1917!- escriu . “La tan anunciada revolució no es produeix mai. Un publique menys pacient hauria demanat ja que li retornaren els diners, però el barceloní té un caràcter tranquil, confiat. Mancant emocions revolucionàries, es dedica a prendre banys de sol a la platja o a ballar la sardana en les festes populars”. I més endavant, una altra frase que ens demostra que l’agut cronista és també , a la seua manera, molt actual: “L’assemblea parlamentària catalana ha vingut també a distraure una mica al poble en els seus anhels subversius”. A les llengües vernacles de les diferents “nacionalitats” de l’estat, Camba no es priva de tirar-los unes gotetes de càustica ironia: “Passem l’accent gallec, passem la sintaxi vascongada, ho passem tot, però est deixe especial dels catalans ho prenem quasi com una ofensa”. I conclou: “I, si l’accent català li produeix a aquests homes tants disgustos, què de particular té el que els catalans renuncien a parlar castellà i es posen a parlar català?”.

En L’accent català i l’accent andalús (2 d’agost de 1917) escriu, citant a Rusiñol, que deia que “els espanyols mai han sigut humoristes més que amb les paraules”: “Si, ben bé, la gràcia espanyola fora una gràcia de llenguatge!. No és que els espanyols riguen del que diuen, sinó de l’accent amb què ho diuen, i per això els és tan difícil als catalans fer gràcia en la conversa. La poca gràcia que li trobem a l’accent català sol pot comparar-se a la molta gràcia que ens produeix l’accent andalús”. Riure’s d’aquesta manera dels accents no li va eixir barat a Camba, que en un altre article va ressenyar els insults que li van dirigir des de Catalunya per mitjà de cartes i per la premsa : “Rèptil, hiena, corb, xacal, cocodril, i vampir”. També “lepra, sarna nacional, virus morbós”, etc.

No es van lliurar els bascos de la seua terrible causticitat i els seus articles sobre “el secret del basc” hauran cuit a més d’un parlant de basc : “Jo he cregut en el basc fins que l’he sentit parlar. Ara tinc la idea que hi ha tres-centes, quatre-centes, tal vegada cinc-centes paraules de basca, i que totes les altres són una hàbil invenció. M’he assabentat, per exemple, que mentre els bascos espanyols li llepen a la forqueta tenedoroa, els bascos francesos li diuen fourchetoa “.

Tampoc va tindre aquest gallec mordaç objeccions a riure’s de la seua pròpia gent. “El regionalisme té a tot arreu un defecte fonamental que ja li va assenyalar Baroja al regionalisme català: el de substituír amb un problema casolà els grans problemes del nostre segle. En el cas concret del regionalisme gallec, a penes si es tractava d’alguna cosa més que una tertúlia literària”. I quant al gallec, en la seua opinió , tota la cultura i la llengua gallega s’ha fet en castellà: “El gallec es va desfent en el castellà, i aquesta és la seua obra: la d’enriquir l’idioma comú amb bona quantitat d’expressions pintoresques i de girs nous.

Va Vosté A la platja?

-Sí, senyor: li vaig. A casa no se li pot estar”.

PESSIMISTA ÒPTIM

La personalitat , tan excèntrica, d’aquest escriptor que alguns consideren “tan divertit en la seua vida com en la seua obra”, es revela en les poques entrevistes concedides al llarg de la seua vida. Al seu editor, Preciós, li confessa que cree “en l’amor, en l’amistat i en l’arròs a la valenciana”. I agrega: “però si és tan difícil aconseguir un bon arròs, què no direm dels altres plats?”.

A la pregunta de si és pessimista, contesta que ho és, a vegades. “Altres vegades el meu optimisme supera al dels més conspicus professionals . De totes maneres, jo no soc com aqueixos pèssims optimistes que es passen el dia renegant contra les gents. Soc, més aviat, un pessimista òptim que troba molt raonable el pessimisme general i que està content amb ell” .

Anarquista en la seua joventut, anti republicà i aliat del franquisme més tard, Camba negava tindre simpaties cap a partits polítics. Interrogat sobre les seues idees polítiques, contestava que ja que l’home és “un animal polític”, no podia ell canviar de naturalesa. Una resposta típicament gallega, sens dubte.

Els seus últims anys li afligeixen amb diverses malalties, marejos, una arterioesclerosi avançada, i a penes pot escriure. Els seus articles apareixen en periòdics com l’ABC, amb lleugeres correccions. Però ell ja no vol saber de res ni de ningú, reclòs en una habitació d’hotel en la qual ni tan sols té ànims per a alçar el telèfon.

Ja són els anys finals de la dècada de 1950 i el periodisme ha canviat, els gacetilleros d’antany no dormen en les redaccions i la paupèrrima bohèmia madrilenya és cosa del passat o una oblidada llegenda. S’ha creat una Escola Oficial de Periodisme, i a Camba el sorprén que per a aquest ofici calga estudiar, ni més ni menys que tres anys. “Home-diu- això està bé, ja és hora que es cuiden del periodista”. Però afig, amb sorprenent humilitat, que ell té el carnet de periodista, que va aconseguir al mateix temps que Azorín, “de miracle”.

Julio Camba va ser a més d’un mestre del periodisme, un curiós cronista de tots els aspectes de la vida humana. Va deixar escrites pàgines brillants sobre gastronomia, política i sobretot, de viatges, ja que va recórrer el món incessantment amb el seu instint de zoòleg o explorador de la geografia on habita el “animal humà”.

Antonio Muñoz Molina, entre tants altres escriptors, admira al “solitari del Palace”, com l’anomenaven, “per l’instint de la seua forma, tan tancada i precisa i alhora tan oberta”.

Un bon article, com els de Camba, ha de ser “un concentrat molt intens de la vida”, i al mateix temps “una breu càpsula de temps que serà no gaire menys fugaç, en la major part dels casos, que una bombolla de sabó”. (Epíleg, El País Setmanal, 24 de febrer de 2002).

Clàssic quasi clandestí o filòsof cèltic, els qualificatius per a aquest personatge podrien ser interminables. Cal llegir-ho i gaudir-ho, sense presses i sense pauses, amb molt sentidiño. És a dir, amb sentit comú, sense prejudicis.