Seth Stephens Davidowitz és un expert en “big data” o macrodades, que investiga a través de Google, la qual cosa li permet conéixer diferents facetes del comportament humà i de la societat actual.  A tot el món esmente analitza la conducta que revelem quan teclegem cerques en els nostres ordinadors i arriba a conclusions que obrin la porta a una nova font de coneixement de les ciències socials.
En aquests dies agitats a Espanya, quan es parla de “justícia social”, ve al cas una de les revelacions que llancen aquestes dades. Tal com es ve publicant des de fa algun temps en articles de premsa, les probabilitats d’ascendir en l’escala social d’un xiquet,  en molts països desenvolupats, depén de la situació socioeconòmica de les famílies. Sembla de Perogrullo, però és així: si naixes pobre continues sent-ho.
RICS I POBRES
Raj Chetty, un professor de la Universitat d’Harvard, als Estats Units, va estudiar les dades fiscals dels americans. Analitzant les dades de centenars de milions de persones va poder detectar patrons en ciutats i pobles, grans o xicotets. Els científics socials parlen de “observacions” en referir-se a aquestes dades puntuals, en aquest cas els registres fiscals. Chetty tenia 1.20 milions d’observacions, que desmentien en gran part allò que els Estats Units és la terra de les oportunitats. La pregunta del milió (“Tens alguna oportunitat de ser ric si els teus pares no ho són”) va llançar una resposta relativa. La manera tradicional de respondre a aqueixa pregunta és mirar mostres representatives d’estatunidenques  i comparar-la amb dades similars d’altres països. Quan la interrogant és quines possibilitats hi ha que una persona nascuda de pares situats en el 20  inferior de la distribució de la renda  aconseguisca el 20% superior d’aqueixa distribució de la renda?”, la resposta és que els Estats Units no puntua molt alt:
els Estats Units  7,5
el Regne Unit      9
Dinamarca        11,7
el Canadà             13,5
No obstant això, el quadre varia quan s’enfoquen zones més xicotetes. Per exemple:
San José, Califòrnia     12,9
Washington D.C .         10,5
Mitjana estatunidenca   7,5
Chicago, Illinois            6,5
Charlotte, N. Jersey       4,4
És a dir, en algunes zones dels Estats Units, la possibilitat que un xiquet pobre aconseguisca superar el llistó i abast l’èxit, són majors que en unes altres. I són les més altes del món desenvolupat, però en unes altres són més baixes que en qualsevol altre país del món desenvolupat .
Els investigadors van arribar a la conclusió que les bases de la mobilitat social en aquelles zones  més afavorides es devia a la major inversió en educació. Citem a Davidowitz quan afirma: “els llocs amb més gent religiosa i menys delinqüència rendeixen millor”. El mateix que, diu: “els llocs amb gent negra rendeixen pitjor”. Ocorre també que els llocs amb més mares solteres tenen el mateix problema.
Algunes dades assenyalen també la influència de tindre companys pobres: “Si es tenen amics d’una extracció social difícil i amb poques oportunitats, pot ser que coste més escapar de la pobresa”.
Una cosa més difícil se’ns antulla escapar a la mort. Però els investigadors del big data també han trobat dades significatives. Ací el lloc on es residisca als Estats Units a penes té importància. Amb molts diners, l’esperança de vida aconsegueix als 89 anys en les dones i un parell d’anys menys en el cas dels homes. L’autor apunta que “els rics tenen una vida més saludable perquè fan exercici i s’alimenten millor, fumen menys i són menys propensos a l’obesitat”.
Diners és salut? Probablement. Viure en un entorn amb millor educació i serveis afavoreix la mobilitat social?. D’això sembla que no hi ha dubte. Algunes investigacions apunten que, en el cas dels Estats Units, els pobres de ciutats com Nova York tenen major esperança de vida i es deuria a una espècie de “contagi” social amb els sectors més rics: a imitació d’aquests fan més exercici, o fumen menys, per exemple.
Supose que aquestes conclusions no convenceran als qui , com jo, pensem que la justícia social no cau de dalt, ni del cel ni dels polítics  a l’estil Thatcher, que neguen la justícia social i ens arenguen per a enriquir-nos, com si això fora possible en aquest sistema.. Adam Smith , pare fundador de l’economia clàssica. va afirmar que “cap societat pot prosperar i sr feliç si la majoria dels seus membres són pobres o desgraciats”. Com més gran és la  distància entre la minoria acomodada i la massa empobrida, més s’agreugen els problemes socials, escrivia Tony Judt en Alguna cosa va malament. La desigualtat, deia en aqueix assaig encara molt vigent, provoca patologies. Mortalitat infantil, esperança de vida, criminalitat, població carcerària, trastorns mentals, desocupació, obesitat, malnutrició, embaràs adolescent, drogoaddiccions, etc., estan molt més marcats als Estats Units i al Regne Unit que a l’Europa continental.
L’adulació acrítica de la riquesa, assenyalava també Judt, citant a Adam Smith, no sols és desagradable. Idolatrar i admirar als rics i poderosos és un símptoma de corrupció moral. Un insult a aqueixos pobres que pateixen la desigualtat i l’opressió.