La compositora i pianista catalana Clara Peya és una d’eixes rara avis de la creació cultural que encara veu en l’art una eina de transformació social. Amb una prolífica trajectòria tant musical com dramatúrgica, reconeguda pel Premi Nacional de Cultura de Catalunya en 2019, l’obra de l’artista de Palafrugell busca sempre remoure alguna cosa en la consciència del seu públic. Alguna cosa que parteix d’una reflexió interna i personal, però que serveix de palanca per a la transformació global. En eixe sentit el seu nou disc, Cotilla, apel·la i enalteix a tots eixos éssers imperfectes, inacabats i fallits que es rebel·len davant les normes rígides i sàdiques d’una societat que està en guerra contra el canvi, la transformació, el pas del temps, l’edat, l’envelliment i la dissolució del jo.
Cotilla és el disc número 13 de Clara Peya. Conté 13 cançons cantades per 13 músics diferents-as, creant un espectre vocal que abasta des de Marina Herlop a Salvador Sobral, passant per Ferran Palau, Albert Pla, Pol Batlle o Sílvia Pérez Cruz. Junts aborden un repte transformador que part del qüestionament del concepte de perfecció imperant en la nostra societat. Un concepte estret, excloent i fals que ens estanca. Per això estem davant una obra plena de violència: tant la que exerceix l’statu quo contra la dissidència com aquella que exercim contra nosaltres mateixos precisament per la por a no encaixar en els cànons. Eixa opressió, igual que una cotilla, ens estreny, ens ofega i ens immobilitza; i a més ens anestesia amb la promesa d’una felicitat estàtica que no és més que una foto fixa trucada.
Una cosa perfecta és una cosa ja feta, acabada, estàtica. És una cosa que no admet discussió, debat, reflexió. Ens limita i estableix criteris tancats de validesa prometent-nos falses idees de completitud, bellesa, feminitat correcta o felicitat normativa. I no encaixar en elles pot provocar un dolor acte infligit. Enfront de tot això Clara Peya i els seus 13 col·laboradors-as s’aferren al pensament independent i a la creació artística com a via per a rebel·lar-se contra els compartiments estancs, les identitats tancades i les coses perfectes. Perquè els éssers imperfectes canvien i es mouen. El seu desencaixe i el no sentir-se complets els fa desitjar. És perquè no som perfectes pel que podem eixir de nosaltres mateixos a buscar alguna cosa en el món i en els altres.
Per a marcar aquest camí reflexiu proposat en el disc, que va des de la cotilla de la perfecció a l’alliberament de la imperfecció, Clara Peya va revelar tres passos fonamentals a mode de singles d’avançament. En la qual és llavor i alhora inici del disc, ‘Sota els dents’, una cançó de despertar en col·laboració amb Leo Rizzi, ens parla de la incomoditat d’habitar un cos, de la violència i el maltractament que exercim sobre ell. En ‘Cerebralment’, la seua continuació en col·laboració amb Ede, ens proposa una oració al repòs, a l’evasió, al descans, a la necessitat de fer un stop i respirar… totes elles accions revolucionàries en els temps en els quals vivim. I és en ‘El Tall’, un tema que parla de la confiança i del poder al costat de Ferran Palau, on aprenem a fer-nos responsables de curar, sostindre i cuidar els nostres actes per a abraçar la nostra pròpia imperfecció.
Davant tota eixa violència, per tant, Corsé aposta per l’alleujament, el desig, l’embriaguesa, l’amor i el moviment enfront d’una societat que ens vol atrapar en imatges estàtiques que ens fan témer al pas del temps i a la imperfecció que ens fa únics, irrepetibles i desitjosos. La bona notícia és que, enfront de les promeses de perfecció, bellesa estàtica, eternitat i falsa felicitat que aquest món ens fa, resulta que al final tots-as som imperfectes-as i fallits-as. I ací, en eixe fracàs col·lectiu, hi ha tota una revolució pendent en la qual podem unir-nos per a lliurar en comú.

EL CAMPELLO

24 de febrer 2024

Teatre Auditori El Campello