La festa democràtica municipal apunta les seues banyes en l’horitzó, i també els comicis autonòmics, engalanats tots dos amb viva esplendor. Una jornada gran, gloriosa, prometedora. Els aspirants, àvids sempre de catifa institucional i d’acomodar-se en el tron, s’unflen a carretera aquests dies i rebolquense en les arenes grogues de la plaça amb somriures de cartó, amb calculada estratègia. Tot val per capturar el vot. Qualsevol cosa per atrapar la paper
Molts ardits caben en aquest sac de fira: s’exhibeix un gran compromís amb el medi ambient, les boques rugeixen pregonant les nobles virtuts d’una política verda i sostenible, però la propaganda electoral, amic meu, l’enviarem impresa en tones de paper. Un discret parèntesi en aqueix tan bell compromís ecològic, doncs, mentre rebentem les bústies. Les idees de partit amb sang entren. És a dir, amb paper. Se li promet al veí, una vegada més, una campanya més, un tren amb el qual porta somiant des que no tenia dents, un tren que arribarà xiulant i tirant núvols de fum multicolor, el ferrocarril que el germanarà amb la capital i arribarà al poble borratxo de banderoles i confeti, l’anhelat tren que portarà progrés i riquesa… Progrés i punyetes. Prometre fins a ficar, José Luis. O, per millor dir, fins a governar. En les diferents autonomies, s’anteposa fonamentalment el càlcul electoral a la satisfacció del poble. S’especula sòrdidament, depenent de la regió, amb l’aigua o amb la sang. Amb la memòria o amb la vergonya. S’avalua minuciosament la repercussió en les urnes, i s’actua amb sibil·lina enginyeria. El benestar de la comunitat, l’interés real de les gents, la necessitat imperiosa dels veïns… Tot això importa un rave en la taula del despatx, en les penombres del fred conclave polític.
On està la desitjable aposta cultural dels partits, ens preguntem. La proposta que concerneix a la cultura amb majúscules, és a dir, a la cultura en què un poble sembra les llavors del seu futur. La cultura amb lletres en relleu que defineix un país, una orgullosa història. Ara bé, es compleix amb aqueixa quota cultural amb el singular homenatge a un maromo: quatre ferros retorçats i un bloc groller de formigó, aplaudiments i corriment de cortina. Es commemora amb una grotesca escultura la memòria arquitectònica d’un fulano que va elevar sobre el terreny, en la trista lloma d’una muntanya pelada, no una bella basílica, sinó un celebrat lupanar. Ací té vosté la cultura.
La galtada, la dada que avergonyeix l’ensenyament d’aquest país, la notícia terrible de la deplorable comprensió lectora en els xiquets espanyols, no és potser el primer de molts futurs triomfs de l’Estat? No és aquest, potser, el ferm i vertader propòsit: convertir al ciutadà en un neci càndid i manipulable? No es tracta, ostensiblement, del somni humit de qualsevol govern —que ja ni es té l’honrada decència de dissimular—, el de disposar al seu antull d’irrisòries marionetes? Per contra, existeix un projecte conjunt, al marge de qualsevol ideologia, una sòlida proposta que aspire a corregir aquest desastre educatiu? Els revelarem la trama, tirarem per terra el misteri: no, no n’hi ha, i d’haver-ho, seria una estafa. Quan s’han presenciat ja bastants sufragis, acaba un apuntant el cap, per força i al seu despit, entre les fosques bambolines, i descobreix que allí, en els santuaris polítics, no hi ha més que corbates vellutades, no hi ha una altra cosa que misèria moral, desmesurada ambició personal i acudits alegres de sobretaula.