En un article seriós, escrit per una persona talentosa, que n’hi ha, es descriuria l’actitud d’aquests vagues simbòlics com un simple propòsit d’abraçar l’hedonisme. No obstant això, nosaltres traçarem amb sufocant malaptesa unes línies tortes —moguts per l’afany de puntualitzar i de compondre un relat més exacte— amb les quals exposarem, grollerament, aquest tan aclaparador fenomen de la població gandula.

Amb la més que dignísima excepció d’alguns individus voluntariosos i emprenedors, que n’hi ha, el gruix d’aquesta aniñada societat està sembrat de fluixedat crònica i d’esborronadora i negra apatia. La llei del mínim o inexistent esforç, tan alegrement fomentada, tan ardentment aplaudida, cada vegada més, des de les institucions acadèmiques —des d’aqueixos llòbrecs despatxos oficials on es dissenya el destí, és a dir, el futur ruïnós d’un estat—, s’ha convertit ja, aquesta llei del pal a l’aigua, en sagrada referència d’una civilització vana que únicament aspira, per utilitzar una plana terminologia, ‘a passar-s’ho bé’; s’ha instaurat, aquesta llei del moc sota la taula, en lamentable brúixola chamuscada d’una joventut que està creixent permanentment asseguda, ora en el sofà, ora en la cadira gaming.

Cobrar l’atur és la professió de moda. No s’experimenta cap xafogor en badallar pública i obertament com un hipopòtam. Molt al contrari, s’escenifica habitualment la mol·lície com una cosa natural, convenient, en absolut reprotxable, perfectament legítim. No se sent el menor rubor en caminar arrossegant les xancletes pels corredors de l’oficina d’ocupació, tampoc en furgar-se tenaçment els orificis del nas. Alguns, penjant amb visible peresa de la barra del bar, manifesten amb fastig i paradoxal raonament els correctius que aplicarien, precisament, a altres insignes haraganes com ells: “A aquest ho posaria jo a batollar oliveres”. Es renuncia amb impecable desdeny a les ofertes de treball —bé perquè requerisquen d’un mínim desplaçament, bé per les tèbies condicions salarials— que no es corresponen amb les seues nobles expectatives: “Per aqueixa misèria de sou, escolta’m, mourà el cul el seu pare”. Se sol·liciten baixes mèdiques només un dia després de ser contractats a causa d’imaginàries i molt oportunes malalties, i s’adopta, especialment en aquests casos, una contínua expressió d’amargor per a justificar la seua condició de persones maltractades per l’univers, i d’aquesta manera emmascarar la seua incurable fatiga i la gran repugnància que els provoca l’esforç: “Ai, quina poqueta sort tinc en la vida”. I es desenvolupa, finalment, un descomunal cinisme amb el qual es passegen, hipòcrites, per damunt de les més sensibles consideracions: “I que tinga jo desocupades aquestes mans que em va donar el Senyor…”

En un article seriós, escrit per una persona hàbil, que n’hi ha, per més que vosté ho pose en dubte, no s’hauria referit cap d’aquestes memeces. En el seu lloc, s’hauria subratllat el magnífic esperit treballador de la nostra laboriosa societat, que, enemiga de la zanganería perniciosa, es parteix animadament l’espinada de sol a sol. En efecte, nosaltres també riem.