Sembla que va ser ahir quan corríem en pantalons curts després d’una pilota de discutible redonesa, embriaga de colorit, tan repleta de bonys com un xiquet entremaliat. Sembla que va ser ahir quan tremolàvem d’emoció la nit de Reis, ocults sota els llençols protectors, tement que les seues majestats ignoraren la nostra ubicació i els nostres ansiosos desitjos. Sembla, amic meu, que va ser ahir quan aquella xiqueta ens va estripar per primera vegada el cor, un esquinçament tan demolidor, tan insuportable, que, no obstant això, podia curar-se fàcilment amb un simple parell de tiretes i el colpet a l’esquena d’un company d’aventures. Sembla que va ser ahir quan les primeres llums de l’alba, d’aquella tímida aurora que esbossava la vida incipient, començaven a il·luminar la sendera verge, encara sense trepitjar. Sembla que va ser ahir, per descomptat, quan navegàvem enfilats a la proa d’aquella immensa i preciosa nau, la de l’esperança, la del somni, i contemplàvem amb un radiant somriure les riberes tendres i frondoses del món que ens envoltava.

La ensoberbecida humanitat ha dedicat la seua sencera i fràgil existència a tractar, tossuda i desesperadament, per tots els mitjans al seu abast, de retindre el temps entre els dits de les mans. Però capturar les invisibles hores del rellotge —majestuós i aferrissat rival— és empresa tan inútil i pueril com intentar encadenar el torrent impetuós d’un riu desbordat. El temps, com a fina pluja d’arena, es galleja davant nosaltres amb indiferència, amb menyspreu, amb rullada habilitat, amb terrible i aclaparadora rapidesa, i ens brinda esgarrifoses ganyotes sornegueres. Les hores del dia, impassibles enfront de la nostra insignificant i risible presència, es balancegen suspeses dels nostres somnis, penjades grollerament de les nostres estúpides certeses, mortificant el cor i destruint eixa absurda i tenaç il·lusió d’eternitat.

Ha mutat la música, ha mutat la tecnologia, l’aire que respirem, les fronteres, la cortesia, el tapís azafranado de l’horitzó, el mode de comunicar-nos, la manera de viatjar, l’instant en què ens submergíem en una abraçada, la mirada amorosa de la nostra parella, el plor dels xiquets, el raval de la ciutat, l’itinerari dels nostres passejos, el vol i la migració de les aus, la temperatura de les tardors, el color viu de la imaginació, el desenllaç de les nostres novel·les, el vellut que cobria la infància, les paraules d’alé i el sabor del café. Ha mutat l’univers, estrenyent els seus llaços de cànem.

Sembla que va ser ahir quan vosté botava amb goig i desenfade després d’una pilota, entre un sorollós eixam de xiquets agitats i riallers. Però els anys s’han lliscat amb espantós vertigen per un tortuós tobogan de cristall, s’han desgranat davant els nostres ulls atònits amb incomprensible i aterridora urgència, i hui se secunda vosté dolorosament en un bastó de fusta. En algun racó desconegut, ocult a les mirades, a la sensatesa, en alguna bretxa dissimulada i profunda del mur, com un parany sinistre, en algun confús i laberíntic camí… En algun lloc, amiga meua, va quedar extraviada per sempre la nostra joventut.