Reprendre la vida després de les vacances —no sols el treball, sinó la pròpia vida—, reincorporar-se a la desdibuixada línia laboral, que és com un flac hilillo de guix en l’asfalt; asseure’s enfront de l’espantós i ronroneante ordenador, acostar-se als ardents fogons amb el barret oblong de pallasso, subjectar de nou les banyes de la màquina greixosa, pujar-se una altra vegada a la repugnant furgoneta… Ai, suplici. Abraçar-se novament a la rutina —fatídica paraula—, navegar una vegada més els freds corrents de setembre —fatídic mes—, suportar no sols el propi mal humor, també el capritx i l’enuig dels clients; empunyar el carretó, deslomarse sota la pila de rajoles, embotir-se en el vell uniforme gris, que ja li fa bossa a un els pantalons de tan gastat; apuntar-se a les boques obertes dels impacients pacients… Ai, dolor.

Per si no fos prou —cap pastís sense la seua guinda—, el runrún insuportable a mitja veu de la nefasta tardor que ve, la punxant cantarella del coco blau, d’una nova crisi, una ben grossa —recurrent mantra per a sotmetre al proletari, perquè clave la mirada en l’arena, aterrit, i no piule—, que és, tot aqueix rumor perniciós, com una abominable successió de martellades que no li permeten a un agafar el son reparador. Bastant es té ja amb aquesta fatiga postvacances, amarg reflux d’aquells dies ociosos, com perquè, a més, s’obstinen els ceñudos endevins a agrir-nos la vida amb aqueix fosc avenir que està, diuen, per vindre.

Si tinguérem vertadera visió de negoci, ja hauríem inventat el gintoni a domicili. Menys aplicacions informàtiques i més assistència espiritual. Menys buida virtualitat i més auxili vertader. Menys treballar i més samba: “No em tire vosté molt gel, que camine tocat de la gola”. I allí, en el rebedor, al costat de les maletes encara per desfer i la bola de cristall plena d’aigua i neu, record d’Andorra, un desconegut en xandall, amb el casc de la moto en el colze, trencant-nos la bambolla de la tònica. Quina forma tan bella d’acariciar el cel. “Li afig unes baies de ginebre, cavaller?” “Pose vosté quart i meitat”.

En aquest intolerable retorn a la rutina —fastigosa paraula—, ens resulta enutjós fins a reprendre les amistats. Ens ix a raig pels porus una refulgente misantropia de groguenca coloració. Ens topem, en tornar una cantonada, amb un amable i somrient ésser humà, que, en reconéixer-nos, se’ns abalança amb paorós entusiasme: “Quant temps sense veure’t. Veuen, fes-me una abraçada”. “Abraça’t tu amb les puñeteras nassos”. Transcorren penosament els espessos dies d’aquest setembre insofrible que no té la menor intenció d’acabar, d’aquesta tolla enfangada sense horitzó, d’aquest nou cercle de l’infern, i continuem, quin més es pot fer, estrenyent les dents. Deixe’ns vosté en pau. Permeta’ns, li ho preguem, ofegar-nos dolçament en aquesta negra i mortal fatiga.