Els últims esdeveniments mundials-la famosa “operació especial” de Putin-han girat els ulls del món cap a la qual Mark Galeotti, escriptor i professor britànic especialitzat en el crim organitzat transnacional i assumptes de seguretat i política russos, flama “la nació més complexa del món”.

Per a aquest expert en tots dos assumptes, que sovint van molt inter relacionats, l’actual nació russa, abans la unió de repúbliques soviètiques i també imperi dels tsars, és un palimpsest. És a dir, parlant metafòricament, com” un manuscrit que ha sigut esborrat , mitjançant raspat o un altre procediment, per a tornar a escriure un nou text”. La Història de Rússia, des de les invasions varegas (vikingues) fins a les de l’Horda d’Or (els terribles mongols) ha sigut reescrita una vegada i una altra, en un exercici de falsificació col·lectiva, fins a conformar una confusa nebulosa de tirans, cabdills i traïdors.

Segons Galeotti, que ha indagat en les fonts històriques per a desxifrar el palimpsest rus en Una història breu de Rússia (2020), els primitius habitants d’aqueix extens territori, sense fronteres naturals, sense una única tribu, sense un únic poble i sense una vertadera unitat central i que posseeix ni més ni menys que onze zones horàries, no “van convidar” ni als saquejadors homes del Nord amb les seues naus amb mascaró de dracs i cascos amb banyes ni als tàrtars del Gran Kan, ni als polonesos ni als teutons, perquè es feren càrrec d’administrar-los amb saviesa i justícia. Simplement van ser envaïts i avassallats, tal com pretén hui fer Putin amb Ucraïna.

No obstant això, ací estan aqueixes imatges , com el quadre de Viktor Vatsnetsov, “Arribada de Riúrik a Làdoga” (1909) que pinten a una assemblea de notables de les tribus eslaves rebent amb els braços oberts al seu nou rei, Riúrik, també anomenat Rorik de Rorestad, un ambiciós aventurer danés, que arriba a les ribes del Làdoga en el seu vaixell viking, destral en mà.

LA INVENCION DE RÚSSIA

El títol original d’aquest opuscle, útil i concís breviari per a comprendre tant la geografia i la història quasi inabastables de la nació que hui és Rússia, dona la clau de la seua intenció i contingut. A continuació de la correcta traducció Una història breu de Rússia, agrega: “Com el país més gran del món es va inventar a si mateix. Des dels Pagans a Putin”.

I és que Rússia, a la qual li van donar el seu nom els antics rus, eslaus mestissos procreats per diverses dominacions estrangeres, no ha parat d’escriure i esborrar les seues petjades en la Història, que han deixat malgrat aquesta obertura intente un rastre sanguinolento, produït per segles de tiranies crudelísimas com les de la dinastia fundada per l’amo viking, passant pels mongols, Iván el Terrible i els Romanov, fins a arribar a Stalin i Putin.

No resulta fàcil ni agradable imaginar com en l’actual Kíev van morir desenes de milers de persones per atacs tribals, ni com corria la sang com a rius segons els cronistes de batalles entre prínceps rivals. El pitjor sembla haver sigut el que s’ha anomenat “el jou mongol”, és a dir el llarg sotmetiment de Rússia als salvatges guerrers asiàtics de l’estepa. Els historiadors russos han volgut culpar del secular endarreriment del seu país, que no va tindre Renaixement com els altres d’Europa, a la dominació dels tàrtars del Kan. No és del tot cert i Galeotti creu que és, dins de tantes, una excusa més per a ocultar la crua realitat. “Als mongols els anava més la conquesta que l’administració”, afirma, i els governants d’aqueixa Horda d’Or no pretenien en absolut imposar les seues creences religioses i els seus costums als pobles sotmesos, dels quals esperaven més aviat suculentes recompenses i tributs monetaris.

Els nobles russos no sols van mostrar una actitud obsecuente enfront dels seus conqueridors en el S. XIV sinó que es van emparentar gustosament amb les seues princeses, com el successor d’Alexander Nevsky, príncep de Novgorod, Yuri, que es va unir en matrimoni a Konchaka, , germana de Oleg, kan de l’Horda d’Or. Els prínceps russos van aprendre molt prompte a acceptar i jugar amb les regles dels quals els havien posat el jou. I van aprendre a exigir impostos i a castigar els del poble pla si es rebel·laven.

Però els caps mongols pressionaven i exigien tributs cada vegada majors, la qual cosa va ser el seu gran error. Es van topar llavors amb el seu antic aliat, el príncep Dmitri de Vládimir, que va aprofitar l’ocasió per a enfrontar-los amb un exèrcit una mica menor en número però disposat a donar batalla. Tanta que les cròniques compte que en el lloc de Kulikovo “els home queien com el fenc sota la dalla, i la sang fluïa com l’aigua del corrent”.

La victòria de Dmitri no va assegurar la fi del domini mongol i aquests tornarien a atacar Moscou, reduint-la a cendres i prolongant el seu vassallatge fins a 1480, en què els russos serien dirigits pel gran príncep Iván III, besnet de Dmitri. En el segle transcorregut entre aquests fets, la capital dels rus seguiria el seu procés de reagrupació de terres i forces fins al final del domini estranger.

Però com la Història no fa salts, les maneres de governança dels mongols van continuar marcant l’estil dels prínceps russos. És a dir, “exercint el poder absolut amb absoluta brutalitat”.

Els fonaments de l’autoritarisme a Rússia, per a Mark Galeotti tenen la seua base i origen a Kíev, vertadera mare de totes les Rusias, que en el seu temps va tindre a Constantinoble com a exemple i model. Tant aqueix centre geopolític de l’època com Sarái, la capital de l’Horda d’Or, els va ensenyar als prínceps russos a controlar les seues ciutats i els seus llauradors. Rússia era una terra pobra i mal comunicada, per tant amb tendència a disgregar-se en autonomies i solo aqueix puny de ferro podia contindre el seu desmembrament.

L’AUTOCRÀCIA

Des d’Iván el Terrible, constructor d’un estat que podia mirar d’igual a igual als europeus, fins a l’ascens dels Romanov, en 1613, Rússia va créixer fins a convertir-se en un vast i poderós imperi. Pere el Gran, un Romanov disposat a europeïtzar el país mitjançant una sèrie de reformes tendents a la modernització, resulta una de les figures definitòries del període que va des dels finals del S. XVII fins als inicis del XVIII. La colossal estàtua de 86 metres que s’alça sobre el riu Moskva, erigit en 1997 , consagra la seua immortalitat en la memòria de Rússia.

Era difícil conciliar la idea d’una Rússia amb una cultura moderna en un país quasi feudal i amb formes asiàtiques de govern. Per si no fos prou, l’Església ortodoxa i el seu patriarca Nikon tutelaven de manera despòtica no sols les creences sinó també la política. Pedro , el tsar, es va veure obligat a transformar a l’Església en un poder més de l’estat, però apoderant-se del seu béns per a finançar el seu aparell bèl·lic, en el qual per primera vegada va existir una marina de guerra, necessària per a enfrontar a altres potències navals com Suècia, a la qual va derrotar.

La tradició autocràtica russa va continuar amb la presència de l’emperadriu Catalina la Gran (1762-1796) , que va consolidar la imatge i el lloc de Rússia en el món, encara que el seu imperi encara continuava immers en tenebres medievals.

En 1812, Rússia és envaïda per Napoleó i es va guanyar la merescuda fama de la seua invencibilitat. Els tsars que van vindre , Nicolás I , Alexandre II i els seus successors es van debatre entre la seua intenció d’emular als països europeus i el llast d’una tradició d’ortodòxia, autocràcia i nacionalisme. Quan Alexandre III va morir en 1894 li succeiria el seu fill Nicolás II, que seria l’últim dels Romanov i el causant de l’adveniment d’una revolució que sacsejaria al món, en 1917.

La resta d’aquesta història és ben coneguda. De “la vida lluminosa” que prometia Lenin al terror de Stalin. Del Nikita Jrushchov que va amenaçar a Occident amb el seu “us enterrarem” a Gorbatxov, que va intentar desmuntar l’Imperi soviètic i va acabar derrotat per un colp d’estat conservador i amb Rússia novament en mans d’un salvatge com Yeltsin. Però l’ensulsiada de l’URSS va ser inevitable, el 31 de gener de 1991.

L’últim autòcrata de la sèrie és l’exespia i fosc Vladimir Putin. Els russos van veure en ell el salvador enmig de la catàstrofe, un líder enèrgic contra el batibull dels oligarques i els terroristes . Putin va esclafar Txetxènia, va reforçar a l’exèrcit i va oferir al país un nou contracte social: No us fiqueu en política i us garantisc una millora constant de la qualitat de vida. Per a reforçar el seu poder va ordenar reescriure novament la Història, el vell i gastat palimpsest rus.

El 24 de febrer de 2022, com a corol·lari a una llarga escalada retòrica i bèl·lica, va envair Ucraïna. Que en el seu llibre d’Història és tan russa com ell mateix, el vodka i les matrioshkas. No obstant això, l’historiador Putin ha oblidat que aquesta es repeteix la primera vegada com a tragèdia, la segona com a farsa (Marx). I que la guerra rus japonesa va portar a la revolució de 1905 i que una altra guerra va precipitar la fi dels Romanov en 1917.

Galeotti conclou al final del seu llibre, en Coda, Rússia, Ucraïna i la venjança de la història :”Realment Putin no hauria d’haver jugat amb la història. La història sempre gana”.

La pell del gran os rus és gran i a prova de bales. Però podria acabar penjada en el saló de la derrota, on estan les de tants imperis invencibles.