Després de molt combatre el pressupost domèstic, després de mantindre crespades batalles amb les múltiples factures de la llar, acaba un per assumir que enguany la platja la gaudirà en les tèbies entranyes de la dolça llar. No en les sedenyes arenes de la costa, sinó tancat entre els deliciosos murs de la presó familiar. Al xiquet, que acaba de complir sis mesos, tendre angelet, cal apuntar-ho ja a piano i a anglés. Tot són despeses, tot són prioritats. A l’àvia, que acaba de complir, gràcies al ioga, cent tretze radiants primaveres, tendra criatura, cal portar-la al dentista. A la germana soltera, que conviu amb nosaltres per fer pinya, acabada de complir la seua cinquena crisi sentimental, cal finançar-li la compra del cotxet nou. Tot són desvetlaments pel bé de la tribu. Tot és estrényer-se una miqueta més el cinturó i rascar la guardiola raquítica de les vacances. Tot és amor.

Qui aspira a passejar per les marítimes senderes, acariciat per la humida brisa i banyat pels platejats dits de la lluna, quan pot embadalir-se còmodament en un tresillo heretat, prenyat de geps i degudament enfundat en verd cotó florit —enfundar les butaques i no admirar mai la seua tapisseria original és un enigma peninsular que dona per a un altre article mesquí—. Qui voldria sentir-se arrobat amb l’incessant murmuri de les ones, llengües vellutades d’una mar espumosa que ens bressola amb el seu apassionat vaivé nocturn, quan tenim el consol de l’Eurocopa, quan podem sentir-nos igualment amanyagats amb les soporíferes narracions de Rivero, cantant els gols en bells i escruixidors falsets.

En la saleta d’estar caboteja una boia, que sura dolçament entre les aigües per a assenyalar-nos l’itinerari per on navegar amb el iot. És la sogra, embotida en el seu furiós cosset roig. A estribord, la xiqueta, que als seus cinc anys ha començat a deslligar els primers esbossos d’un elevat art pictòric, i li ha donat per empunyar un retolador gros i decorar les parets color salmó del corredor amb bellíssimes i divertides figures: un hipopòtam, una margarida, un penis, una torrassa medieval… Pedalem al costat de l’avi al balcó, asseguts en les cadires folrades de escay de la cuina, imaginaris patins sobre l’aigua cristal·lina —ocupant per rigorosos torns aquest idíl·lic trosset de terrassa per temor al fet que el sòl rebente amb el pes de la família al complet—, i contemplem embriacs de felicitat, no el bol ronyós del gos, no eixos tres ossos perduts de pollastre del migdia, no la burilla del cunyat, sinó sorprenents esculls de coral, visió refrescant i delicada de somni. I aspirem amb llàgrimes felices en els ulls, com a colzats en la il·lusòria coberta d’un vaixell, l’aire negre i emmetzinat de la ciutat.

Després de molt combatre els números rojos de la tossuda realitat, acaba un per assumir que enguany la platja la gaudirà entre les miserables parets engotelats. Ah, quina ocasió tan a propòsit per a envoltar-se un dels seus, per a sentir la calor —especialment la calor— de la família, eixe tresor, eixe bambollats brollador d’alegries.