“…Perdonen la franqueza si les hablo de un servidor, / a mis cincuenta y tantos mis pasos resuenan en una cascada/ de noches maltrechas.”
Ángel Gas (Alacant,1960), és un poeta autodidacta. Va cursar estudis de Belles arts i música, encara que prompte va descobrir la filosofia i la poesia amb Neruda, Lorca, Miguel Hernández… Les seues publicacions són “Poemario del corazón para un mundo imperfecto” (ECU,2013) y “Ecos de Noelia” (Amazon,2016). En 2019, va guanyar el premi de l’III Certamen Nacional de Poesia Ateneo-Parnaso d’Alacant amb “Tengo la constancia”. A més, col·labora en presentacions, recitals i programes de ràdio, en combinació amb la seua activitat en xarxes socials.
Divendres passat, 21 de febrer, ens vam reunir un bon grup d’amants de la poesia en Libros 28 (Sant Vicent del Raspeig), una llibreria regentada per Rosa, una dona que coneix molt bé l’ofici de llibretera, plena d’experiència i amor a la professió. Allí, Ángel Gas ens va presentar el seu últim poemari, “Perdonen la franqueza” (Olélibros, 2019), un llibre amb accentuada aroma ochentero en el qual traspuen, malgrat els naufragis, la passió i l’esperança.
No podria parlar-vos d’Ángel si no parle de l’amor. D’aqueix amor que crema des del matí a la nit i que fa que el respirar tinga coherència. La cerca inefable del desitjat, de la veritat tira dona, de la carnalitat i l’ensomni que es mesclen en un còctel explosiu de sensualitat i carícies.
La poesia d’aquest autor, i “perdonen-me la franquesa”, naix en la barra d’un bar, entre seda, jupes de cuir i música rock, en la trobada fortuïta que transforma la soledat i el silenci en gemecs ardents i en passió desmesurada.
A través de “Una emboscada de besos”, els seus poemes submergeixen al lector en una joventut eterna, on cada segon es viu des de la celeritat del present i res importa el demà. Jocs, lírica, riures, xarrada i una bona copa compartida que donen peu a la sublim experiència d’estimar i de ser estimat.
Però el nostre poeta, no es conforma amb fer-nos somiar en la nocturnitat, sinó que usa els seus versos per a deixar-nos veure entre la seua pròpia carn la necessitat d’escriure, de compartir l’instant i eternitzar-lo en paraules. I és que, la poesia (el ser estimat) és un «jardí secret per descobrir, /una epidèmia en l’horitzó, / delicada i dolça en les ruïnes de l’alba».
En la nit, la ciutat ens abraça perquè sorgisca el miracle. Un miracle canalla i passional que retrata un ambient de música i fum, d’alcohol i abraçades, d’erotisme a la calor de la barra d’un bar; un espai profund on cada detall forma part del nostre propi interior i desdiu la superficialitat.
Ángel nos desabrocha la piel (“Tu piel desabrochada”), per a vessar-se sobre l’absència del seu amant i jugar una vegada més amb el nostre cor i el silenci que impera sobre un llit buit. La llum que ja no està, a la qual cal enfrontar-se sense por. Un món idíl·lic que sembla ser cert i una veritat que sembla no haver passat. Perquè, perdonen de nou
Ángel Gas
la franquesa, l’amor, encara que dolga, ens salva.
Com afirma Ángel Gas, «el desamor, la soledat, el silenci…són danys col·laterals que val la pena viure.» Diu en el poema que tanca el llibre: “desprendido de lecciones y llantos, valoro más la vida”.
Els poemes d’Ángel Gas estan hambrientos de sudor y palabras, són per a llegir-los i gaudir-los, sense embuts. Però també són per a escoltar-los, perquè algú ens els murmure a cau d’orella qualsevol dia, qualsevol nit, en qualsevol lloc. Perquè ens deixem portar per aqueixa meravella que són els sentiments…i que passe el que haja de passar!
Comentarios