Hui quasi hem agafat el tren i ens hem anat a Saragossa per a conéixer a un poeta nou per a nosaltres que és Ramiro Gairín. Ell és, curiosament, enginyer forestal i postgrau en enginyeria dels recursos hídrics pel que desenvolupa la seua activitat professional en el camp de la hidràulica i el medi ambient en una consultora de projectes d’enginyeria civil.

Té un blog Cap a altres aventures més belles, que us presentem en http://haciaotrasaventurasmashermosas.blogspot.com.es/

Fins hui té publicats nou poemaris dels quals dos han sigut presentats en aquest 2020 que acaba d’acabar: “Arribar ací” i “La ciutat que no som”.

Ramiro senyala que “en la meua línia poètica principal busque trobar moments de plenitud, de sentir una certa saviesa, de felicitat, que puguen ser preservats i compartits, perquè en ells es puga trobar una experiència universal”.

De Llegar aquí diu que és un dels seus llibres pares. Aquest poemari, com altres títols anteriors («Que caiga el favorit», «Per meréixer el dia» o «Lar»), s’afilia al corrent líric del vocacionalment xicotet, encara que el que vol dir és el més insuperable i difícil, això és, la vida més pròxima que vivim, les coses del dia a dia, el domèstic, el laboral, el de carrer, el familiar, l’immediat. El que prima en aquest poemari és la sensació d’estar vivint un miracle (el naixement i desenvolupament d’una història que ja dura quatre lliuraments) enmig de la rutina. I el miracle esdevé perquè el món és així per a qui ho sap viure així, per a qui «el mereix», per perseverant o per tenaç en l’observació de les coses falagueres. Ha sigut editat per Versátiles Editorial.

A La ciudad que no somos, per contra, és un dels seus poemaris imparells, que s’afilia a una altra línia temàtica i una altra expressivitat. L’autor de les paraules preliminars que obrin aquest poemari, Aitor Francos, ressalta d’ell l’observació meditativa del paisatge, la humanització de la idees i dels fets mundans, la sàvia herència de la senzillesa, la reconciliació amb les experiències universals de l’home. Hi ha darrere d’aquests poemes molta filosofia oriental, molta substància del Tao i de l’haiku, en un autor que camina i reflexiona interioritzant la quotidianitat. Com ell diu, «el poeta, amb mirar, cuida les coses. Sentir com creix vigorosament en elles la llum és el seu ofici natural.» I això és el que pretén aquesta col·lecció de poemes. Ha sigut editat per Editorial Polibea.

Desitgem que els i les lectors de LOBLANC gaudisquen d’aquest poeta que acabem de descubir i, sobretot, de la seua poesia.