Entre el asfalto de Juan Antonio Urbano és un poemari modern, que ha superat a la tradicional poesia denuncia o poesia social per a entrar en l’anomenada “poesia urbana”, de la ciutat, aquesta ciutat a vegades tan solitària com un desert, altres vegades bruta, desagradable, hostil… Perquè com diguera José Ángel Cilleruelo “L’home és la ciutat en la qual viu”. I es nota que Juan Antonio Urbano viu en una ciutat al costat del Mediterrani, la mar d’Ulisses, amb reminiscències clàssiques i hel·lenístiques que és un hedonisme, reflex de la seua cultura, sempre d’agrair.

Entre l’asfalt és un poemari de 50 poemes dividit en quatre parts, però que té unitat temàtica, és ric en profundes expressions metapoética amb referències al món clàssic grec, sinestèsies, hipèrbaton. Destaque la capacitat deductiva, varietat plena de mar i de vida. Una veu compromesa en els nostres dies, modes, vida, relacions, i ric en llenguatge, expressions belles i marines. L’autor enfoca el tema urbà amb un nou lirisme i intenses vivències amb visions complicades i noves que resulta més sofisticat amb la humanització de la cuideu.

El poema és llenguatge, deia Octavio Paz, però també és espiritualitat com deia José Antonio Suárez, i filosofia com deia María Zambrano, que considerava en el llibre Filosofia i poesia, que la poesia és irracional, perquè és art. I en aquest poemari veig les tres qualitats: llenguatge, espiritualitat i filosofia, que en definitiva és resum i actitud de l’experiència que Juan Antonio, amb els anys ha anat adquirint i demostra una gran maduresa, missatge, metàfores efectives, positives, no surrealistes absurdes, i bellesa.

Sens dubte les ciutats estan plenes de soledat i agressivitat en l’asfalt. Vivim massificats, convivim moltes persones (ciutadans).

En els seus poemes fa al·lusions clàssiques a Teseu, Plató, Ulisses com un dels herois de la Ilíada “en la qual atracar el vaixell d’Ulisses”, del poema 26 “o No ser”. Ulisses és un personatge mític molt recurrent, ja el va tocar Vicente Blasco Ibáñez a Mare Nostrum, o l’Ulisses de Joyce.

Totes les ciutats tenen alguna cosa de l’antiga Troia, de setges, d’enganys, guerres. L’home en el seu risc existencial enfront de l’urbs com a necessitat de vida còmoda, com ser i valor. La ciutat com a tema s’imbrica en la poesia moderna, ja no és bucòlica, ni la gastada poesia social, és una poesia del lloc on vivim que tenen ajuntaments, autobusos, mercats, places, biblioteques, residències, centres de salut, aeroports…“amb les parets tosques de formigó”, del poema 2 “Mirando al mar”.   A Alacant estem voltats de platges, i sempre la mar (aquesta paraula es repeteix 51 vegades), nostre marenostrum, i ho diu molt bé en els versos: La vida, una mar tancada en la teua gàbia,/ camí entre les algues”, del poema 4 4 “Diosa de ciudad”.

La paraula ciutat es repeteix 55 vegades com a denominador comú del poemari:

“Deambuló perdida en la gran ciudad/ protegiéndose en esquinas de barro,/ escribiendo en las paredes rasgadas”/, el poema 6 “Lo sabe el asfalto”. Un dels poemes interessants citant als poetes simbolistes és el número 19 “Horizonte”, on la visió plàstica i enigmàtica de la palmera com a –vellut impostat–; i cita “Las Flores del mal” de Baudelaire, “Las iluminaciones” y “Una temporada en el infierno” d’Arthur Rimbaud. I no li falta “La Metamorfosis” de Kafka. El poema 24 “Amb el teu nom” és una clara referència a Miguel Hernández per “Alimentas tus cabras/ de Garcilaso, Góngora y Quevedo/ en el Parnaso de Orihuela”. Poema hermètic a l’estil dels de Perit en llunes. Com deia Juan Cano Ballestas sempre cal buscar l’originalitat descriptiva, amb la tècnica de les greguerías i les sinestèsies com a “pájaros como violines”, llatinismes com “urbi et orbi”.

El vers “pensamientos en la cuna del silencio” del poema 48, “Cristall”, és sublim i molt original, una metàfora no estrident, sinó lògica, on el silenci com un bebé es bressola i dorm silenciós, abstret.

En Entre el asfalto  es veu una poesia molt nerudiana, amb influència del surrealisme en les seues descripcions, les avantguardes, ja que utilitza expressions més rares i difícils per a descriure coses realment senzilles, com podria ser la ciutat, la mar, els arbres. Urbano dona vida al món. Això és una qualitat molt personal en la seua poesia.

Podria citar molts versos que són vertaderes troballes d’una gran originalitat en imatges que és essencial en poesia, i que Urbano domina molt bé. “La playa sedienta de sal”, “Sujetar con los ojos” “Desollar el olvido”, “Veo crecer la pared oblicua” o “Las hojas respiran la noche”, etc. etc…

El poemari dona gust llegir-lo amb lentitud, la poesia cal digerir-la.