L’ésser humà respira tres parts d’oxigen i dues parts de males notícies. De notícies realment dolentes. L’ésser humà actual, el d’aquesta època gloriosa i atabalada. En concret, l’occidental, i molt específicament el del sud-oest d’Europa, el de la vida còmoda, el de la vida estable, el de la canyita i els passejos amb la fresca, el dels plans de pensions i els estalvis, el de les vacances sagrades, el de la baixa per depressió, el que té dret a tot i a res se sent obligat, el que compra una caseta «per a tindre alguna cosa demà», per a poder deixar alguna cosa als fills. L’ésser humà satisfet d’informació, de dades, de pronòstics, d’estadístiques. El de hui, i no aquell d’abans, no el d’aquells temps ronyosos en blanc i negre, no aquell pobre diable que es moria d’un simple catarro o d’una mala diarrea. El de hui, el modern. Tres parts d’oxigen i dues parts de misèria.

Els mitjans de comunicació i els rogles que es formen en els descansos del treball —i també eixos conclaves secrets entre veïns en un racó del quart de les escombraries, a les fosques i a mitja veu— són portentosos brolladors de tragèdies. Són l’origen de totes les nostres dissorts. Està més o menys calculat que vint minuts de telenotícies li roben a un dos anys de vida. Cinc minuts llegint titulars en les pàgines de successos i li ix a un a raig per les orelles l’àcid estomacal, que, combinat amb el cerumen, ve a convertir-se en una riquíssima salsa a la vinagreta. El cada vegada més habitual estat de nervis es transforma gradualment en un seriós episodi patològic. S’instal·la en el cervell una múltiple aprensió a quasi tot el que es belluga. Ens penetra en els ossos i #ací es queda: una por insuportable a trepitjar el carrer, un temor nefand a saludar al tipus de l’autobús —el del bigotito— o a recórrer parcs amb ocellets sospitosament virolats. Ens tenalla un espantós pànic. Mancant un bon revòlver, es va un al llit amb el ganivet de pelar cebes sota el coixí.

El drama es torna permanent. Borratxos de notícies abominables, acabem per pressentir la fatalitat en qualsevol cosa. Què és això que rellueix darrere de l’escombreta? És una granada de mà? Rar és que en pujar la persiana no ens enlluerne de seguida la lucecita roja del franctirador. Qui et paga per llevar-me d’al mig, brivall? Si em mates, em parteixes en dos el matí. I la cuina sense arreplegar. Hem arribat a un punt, gràcies a internet, en què coneixem amb detall com un simple mal de cap pot arrossegar-nos a la tomba en menys d’hora i mitja. No necessitem contrastar-ho; senzillament, ho sabem. De cada vint #xiquet que van a la cantonada a comprar el pa, només tornen sis. De deu adults que baixen les escombraries, només torna un, però apunyalat. Les #tomaca pera es fumiguen amb botulina. Ho ha dit la tele.

I així, immersos en aquesta voràgine negra d’ansietat i lletjos auguris, al compàs de tan sinistra cantarella, anem sobrevivint a duríssimes penes. Així, amb la por en el cos.