A vegades no comprenem per què ens ocorren coses dolentes. El que anomenem dolent no és més que això que ens resulta desagradable, que ens retorça, amb el que sentim dolor. I és que la primera condició de ser un ésser humà és la seua dualitat: és comprendre que tot el que existeix té dues cares. Potser llavors el dolor és part necessària de la nostra naturalesa. Potser és com un encàrrec o un missatge que ens enviem a la nostra pròpia safata d’entrada.
Una experiència traumàtica pot portar-nos una emoció desagradable cada vegada que aquesta torna a connectar-se. Cada vegada que alguna cosa ens recorda a ella i el nostre pensament s’accelera, es “hiperactiva” i no sabem com sostindre aqueixa sensació. De manera que quan dic foscor, em referisc a allò que és capaç de generar-nos una emoció o sensació de dolor i en conseqüència una sèrie de pensaments negatius.
Tornant a la nostra condició dual, la dualitat de l’ésser humà és entesa per a arribar a un punt d’equilibri al llarg del procés vital entre els extrems: por i amor bàsicament. Els dos motors de cerca més abarcantes de la nostra condició.
A vegades no comprenem per què ens ocorren coses dolentes. I és que potser podem començar a transformar els problemes en reptes i els ferros esculpir-los en clau. Perquè només a través del dolor, submergint-nos en ell és moltes vegades com pot llegir-se aqueix missatge, encara que dolga.
Vull acabar amb una paraula interessant: Dimoni. Els dimonis són entesos per tots nosaltres com a figures i simbolismes del malament, del dolent, del dolor, del sofriment. Però és curiós que en l’antiga grecia se’ls entenguera com a genis, ponts entre mons, protectors i protectores de la naturalesa i per tant missatgers. Missatgers de tot allò que hàgem de comprendre i aprendre, repetisc, encara que dolga. No va ser fins al S IV amb el cristianisme quan se’ls va comprendre com a malèfics.
L’etimologia de dimoni ve de Daimon i amb aqueixa mateixa arrel es construeix la paraula Eudaimonía que significa felicitat. Els seus components lèxics són: eu (bé, correcte) i daimon (esperit, geni), més el sufix -ia (qualitat). La eudaimonía és aconseguir les millors condicions possibles per a tot ésser humà en tots els seus sentits, no sols felicitat sinó també virtut, moralitat i una vida significativa.
No seré jo qui vinga a fer apologia del concepte de dimoni però solo m’agradaria plantejar que potser si mirem d’enfront de les nostres pors i al nostre dolor, l’abracem i intentem comprendre-ho amb ajuda puguem fer d’aqueixos dimonis una cosa xicoteta i així aconseguim la eudaimonía.
Perquè l’amor el pot tot i ara més que mai és la por el que ocupa moltes estones de la nostra vida, intentem mirar-li als ulls i entendre que perquè les estreles brillen també fa falta una nit fosca.”
Tornarem amb més notícies sobre el nostre programa de ràdio Caldejar-te en el pròxim article.

Hui compartisc, de manera excepcional, una reflexió de la meua companya María Ivorra, que ens parla sobre “La por en els nostres dies”. Un text que, crec, pot servir per a aquells que se senten identificats.