El 10 d’agost, a les sis de lals vesprada, es duu a terme en Santa María la Prova de l’Àngel, amb la finalitat de conéixer la resistència a les altures dels xiquets que han de situar-se en algun dels aparells aeris. El Misteri té dos escenaris fonamentals: el terrestre (caminador i cadafal) i l’aeri. Entre el cel i la terra medien 25 metres, que xicotets de huit a deu anys han de salvar, sense deixar de cantar, en els diferents aparells aeris, recoberts tots ells d’enlluernador oripell (ja existeixen dades en 1643): la mangrana, o magrana, que s’obri en huit grillons i en l’interior dels quals va l’àngel amb la palma; el araceli (altar del cel), armadura de ferro en forma de retaule, ocupat per cinc àngels (alguns estudiosos han volgut veure en la figura central la representació de Jesucrist); i la coronació, encara que aquest últim, que transporta a la Santíssima Trinidad, es queda a mig camí. Les seues veus infantils sustenten catorze papers, entre ells els dos solistes principals: la Maria Major i l’àngel de la mangrana. A més, el festeig de la Verge, dues dels àngels del araceli, i el Fill i l’Esperit Sant de la coronació.

“L’àngel és de veritat
Reina un ambient gojós en el temple. Ara sí que són les criatures els protagonistes: actors i espectadors. Famílies senceres ocupen els bancs, on els xicotets es regiren inquiets: “Mamà, l’àngel és de veritat?”. “Quan la Verge es mor, a on va?”. No hi ha millor introducció a la Festa que aquesta Prova que s’ha convertit, a més, en una espècie d’assaig general, ja que no sols intervenen els aparells aeris, sinó que es mostren diferents escenes amb cantaires adults. El mestre de cerimònies aprofita per a polir alguns dels detalls de la representació, i les veus dels uns i els altres ressonen en la basílica, per a delit de quants han acudit fins allí.

Va haver-hi un temps, fins a començaments dels anys cinquanta del passat segle, en què la Prova de l’Àngel era una autèntica batalla campal, protagonitzada per les conyetes (codonys) que els xiquets es tiraven els uns als altres i, sobretot, al qual baixava en la mangrana. “Passaven les coñetas per enmig de les ales”, rememora Vicente Quiles, responsable de la tramoia alta, que va fer d’àngel en aqueixa època. “Les tiraven des dels balcons. Allò era la guerra, don José Ródenas [arxipreste de Santa María] pel caminador, cridant: ‘Bàrbars, bàrbars!’, i la policia i la guàrdia civil furgant les butxaques dels xiquets, perquè no les entraren”.

Ginés Román, sacerdot –el primer des de 1830– que ha exercit en diverses ocasions el càrrec de mestre de capella, el recorda d’aquesta manera: “Don José va acabar amb això de les coñetas: es va plantar a la porta de Santa María amb un cabàs, va tancar tots els altres accessos i va anar escorcollant xiquet a xiquet”.

Formigueig batallador
Pedro Ibarra, arxiver municipal, cronista i profund enamorat i defensor de la Festa, feia en 1901 en el diari valencià Les Províncies una colorista i vívida descripció de la Prova de l’Àngel, que no ens resistim a reproduir in extenso: “A les dues de la vesprada principia a envair el grandiós temple una immensa allau de chicuelos (…) [que] assalta, s’apodera i ocupa, amb indicible alegria, totes les tribunes, enverjados i balconaje (…), sense por al fet que escolans ni sagristans els desallotgen d’una posició presa per la força, emparada pel costum i conservada amb els punys. (…) Omplis les tribunes, replet el cor, assaltat l’altar major, ocupat el facistol i presos tots els millors llocs pels quals van vindre d’hora, comencen les dificultats i treballs per a col·locar a tots els que en contínua avinguda van arribant. Vista des d’una altura la gran nau, espanta veure tant de xiquet. (…) S’envaeix el gran tablado, que es reserva per a l’element oficial. Els municipals a garrotada neta, els sagristans i escolans a espentes i carxots, defensen aquell reservat (…). Sobre els bols de les piles d’aigua beneïda es col·loquen xiquets a dotzenes. En el timpà que separa el cor de la nau es munten xiquets: xiquets s’agarren als relleus arquitectònics; xiquets grimpen per les daurades talles del retaule central; xiquets, finalment, es fiquen fins i tot en el bocaporte del cambril de la Verge i grimpen pels seus capitells (…). Excuse dir que la Divina Forma ha sigut retirada amb antelació. (…) Cada vegada que una tramoia puja o baixa, cada vegada que la porta del cel es tanca o obri, ressona un nutridísimo aplaudiment per milers de manetes, s’ensordeix un amb aquells vives tan virolats, s’admira un de presenciar aquell aldarull. Són les sis de la vesprada. Ha acabat la prova de l’Àngel (…). Aquell formigueig batallador es dissol, aquell remolí s’obri pas per les cinc portes del temple, en menys de deu minuts i… fins a l’any que ve”.

El paper més difícil
Els xicotets poden exercir qualsevol dels papers infantils, ja que els memoritzen de tant escoltar-los. No seria la primera vegada que cal fer front a una situació d’emergència: “Un any”, diu Ginés Román, “se’m van constipar tots els xiquets. Vaig agafar a Antonio Antón Latour [mestre de cerimònies en l’actualitat i abans, àngel del araceli] i li vaig dir: ‘Faràs la Maria’. Em va contestar que no ho havia fet mai, que no li ho sabia bé… Quan va començar la representació li vaig espentar per a dins i va cantar, vaja si va cantar!”.

Tothom està d’acord que és el paper més difícil. Per a Manuel Ramos, mestre de capella entre 1993 i 2001, i María ell mateix entre 1976 i 1980, “tant la Maria com l’àngel tenen moltes notes d’adorn que compliquen la partitura. Si Montserrat Caballé s’enfrontara a ella ho faria, per descomptat, perquè és molt professional; però li costaria”. “Amb la mateixa melodia ha de cantar huit lletres diferents; a més, ha d’aguantar de genolls tres quarts d’hora llargs”, comenta Antonio Antón. Per això no és d’estranyar que el xaval que el va exercir entre 1996 i 1999, Ricardo Inarejos, assenyalara sense parpellejar: “El que més m’agrada és quan es mor, perquè estic feta pols”.

“Millor que el món”
És, doncs, en la Prova de l’Àngel quan els xiquets es pugen per primera vegada en els diferents aparells aeris. No els solen donar molta oportunitat per a tindre por. Els homes de la tramoia alta són bastant expeditius, i si intueixen el més lleu apunte de temor, els tranquil·litzen amb un “che, xiquet, si estaràs millor que el món ací endins”. Els xics, per part seua, es llancen generalment sense dubtar al que per a molts d’ells constitueix tota una aventura. Pablo Ruz [actual regidor de Cultura], que va fer d’àngel de la mangrana entre 1992 i 1996, recorda que, amb el transcurs del temps, va anar canviant d’opinió: “En l’últim any, fins que no veia els balcons del corredor a la meua altura, tenia por; quan era més xicotet no em passava”. Antonio Antón, àngel en 1933 i 1934, diu: “Les ales de la mangrana no tanquen hermèticament, per la qual cosa entra una mica de llum. A penes s’obri, instintivament es mira per a baix, i veus allò tot ple de caparrons: això és el que més impressiona”.

A vegades, la Prova de l’Àngel demostra la seua raó de ser: en 2000, un dels xiquets que havia de baixar en el araceli es va negar en redó i va haver de ser substituït.

“En el moment d’obrir-se la mangrana a vegades se senten bebés plorant a baix; també s’escolten els aplaudiments, però jo no sent res: només sé que he de cantar”, apunta Jorge Quesada, àngel a la fi dels noranta.

Cantar, i cantar meravellosament bé, “una melopea carregada de melismes”, en definició del músic alacantí Óscar Esplá, qui en 1924 va formar part, com a vocal artístic, de la Junta Protectora de la Festa d’Elx; malgrat l’atmosfera creada per la calor ambiental (ple mes d’agost) i la calor humana (la basílica està a vessar), que puja al cel en forma de glopada d’aire calent.