L’anàlisi política d’actualitat, el de plató convertit en saló de te, s’obstina, entropessant una vegada i una altra, a qualificar d’humanitària una guerra o una tragèdia. Un es pregunta, amb alarmada i vertadera ingenuïtat, en que remot i paral·lel univers podria ser humanitària una guerra, en que distant i extravagant planeta podria considerar-se humanitari un conflicte bèl·lic o un genocidi. A falta, sembla ser, d’altres adjectius més rotunds, existeix una contumàcia pueril, un tretze són tretze a grapejar aquest pobre i desencertat qualificatiu, l’objecte del qual, únicament, és descriure bondats i reflectir la solidaritat del proïsme.

Però més enllà dels còmodes estudis de televisió, i al marge d’aquesta insignificant observació —perpetrada per un neci—, molt més allà del terreny enjardinat i les safates cromades d’obscens canapès, hi ha professionals d’aclaparadora vàlua que trepitgen, sense alçar tant de renou mediàtic, no la suau moqueta de l’estudi, sinó l’autèntic sòl minat. Caldria trencar no una sinó cinc-centes llances per l’acompliment heroic d’un llinatge, d’una estirp elevada d’éssers humans que, en nom d’una professió que ells entenen com a inviolable manera de vida, ens acosten la realitat dels vespers polítics més agitats i ens mostren els detalls, desproveïts de disfressa, dels llocs més conflictius del món: els corresponsals de guerra. Són periodistes de vocació que enrojolen als que, atrinxerats en el privilegi d’una vida confortable, entrelluquem amb una certa i enutjosa perplexitat, a una molt prudent distància, la destrucció dels més valuosos i elementals drets humans.

Jugar-se la vida per contar la veritat. Jugar-se la vida per referir les particularitats d’una guerra, que s’està desenvolupant mentre vosté passa l’aspiradora, i al mateix temps que una legió d’imbècils juguen a ser periodistes des de l’habitació que ocupen en la llar sobreprotegido de papà i mamà, enfront de l’ordinador que van pagar papà i mamà. És aquest un món esperançador gràcies a aqueixos herois de la veritat, que esmicolen la rutina d’uns intricats espais on pretenen campar lliurement la traïdoria i el costum de dir mentides dels sàtrapes: més que el cavall de Espartero. L’horror de la tragèdia humana —que no humanitària—, la terrorífica realitat desempolsada i exhibida a la resta del món per aquests reporters de raça sense l’estúpid filtre artificial d’una acaronada xarxa social. Imagine vosté que després de queixar-se en el desdejuni —perquè aqueixa melmelada no és la que tant li agrada, sinó un odiós succedani— haguera de dirigir-se al treball desconeixent si en desplomar-se la nit continuarà o no amb vida. Imagine vosté que aquesta esborronadora i insuportable contingència es repetira cada dia. Que el final de la seua vida poguera trobar-se tan a prop només per estimar tan profundament una professió. Imagine vosté una cosa així, si pot.

És aquest un món més nítid, menys opac i probablement més segur: ai, quin testimoni tan incòmode per al repugnant sàtrapa és el corresponsal, què no faria sense la seua mirada vigilant. Un món en què poder sentir-nos orgullosos del treball d’aquests reporters de guerra, d’aquestes persones de tan immens relleu.