D’acord amb els estudis, els costos de producció suposen a penes un 1% del que paguem per un producte. La distribució i el màrqueting d’una mercaderia fabricada es porta en canvi el 50% del preu que paguem per ell. Això implica que els pobres treballadors que cusen una samarreta de qualsevol de les signatures més conegudes de la moda low cost toquen un 0,6 i amb sort un 5% del preu final.

L’ensulsiada de l’edifici Granota Plaza, a Bangladesh, el 24 d’abril de 2013, va deixar al descobert davant el món la cara més descarnada d’aquesta explotació anomenada en termes asèptics, en la terminologia comercial, com “tercerización” i “deslocalització de la producció”. En aquest succés, 1.129 persones, treballadors d’una d’aqueixes indústries contractistes dels grans oligopolis de les marques que tots coneixem (i comprem), van morir per obra i gràcia de la cobdícia d’un sistema de producció i distribució al qual aplaudim i celebrem, entre altres coses perquè ulls que no veuen cor que no sent i ens proporciona roba barata (perible però aparent) per a renovar el fons d’armari de manera periòdica. Quan un troba l’etiqueta “Made in Bangladesh” en la seua preciosa peça nova significa que procedeix d’un lloc on tenen el dubtós honor de tindre la mà d’obra pitjor pagada del planeta: un salari mínim de 50 euros i unes condicions de treball deplorables, com es va veure en rescatar dels enderrocs a les infortunades víctimes aquell dia. No es tractava d’un fet fortuït o poc habitual, i a aquestes “baixes col·laterals” del capitalisme salvatge cal afegir els innombrables malalts que produeixen pràctiques irracionals i lesives, com el desgast de vaquers a dojo d’alta pressió amb arena, al Sud-est asiàtic, i que després es venen a conegudes marques de la moda d’usar i tirar. El resultat és que aquests treballadors acaben patint malalties pulmonars com la silicosi, que afecta també els miners.

Els esclaus i esclaves de la moda no som nosaltres, els orgullosos habitants del Nord del món opulent , sinó aquestes treballadores sobre explotades per les marques multinacionals, a les quals s’imposen condicions draconianes de treball. En el nostre primer món aquestes empreses líders de l’oligopoli de la distribució de la moda, l’aliment, la decoració o el bricolatge, no respecten els drets laborals ni contribueixen a la generació d’ocupació digna. Al contrari, la oligopolización de la distribució ha portat a la precarització de les condicions de treball. En 2013, la patronal de la gran distribució ANGED ( Associació Nacional de Grans Empreses de Distribució) que agrupa companyies com Alcampo, , El Corte Inglés, Fnac, Carrefour, Ikea, Eroski o Leroy Merlin, , va aconseguir imposar als seus 230 mil empleats un conveni segons el qual s’homologava el treball d’un diumenge amb el de qualsevol altre dia, obligant a passar per la pedra a treballadors que fins llavors estaven exempts per motius familiars, amb retallades de fins a un 5% i ampliació de la jornada laboral.

En la mitologia romana, que al seu torn provenia de l’hel·lènica i altres cultures antigues, Mercuri era el déu dels comerciants i dels lladres. No voldria insinuar que aquesta coincidència reveladora implique una veritat absoluta, però ocorre que al llarg de la meua ja extensa vida i dilatada experiència he vist bastants similituds entre totes dues activitats. Roba el comerciant que unfla els preus i redueix el pes de la mercaderia (“reduflación” el criden), són lladres, així mateix, els intermediaris (“comisionistas”) que es folren per posar en contacte amb els productors a mercaders o administracions (cas de l’ajuntament de Madrid). Però també fiquen la mà en les nostres butxaques i en els dels seus treballadors l’empreses d’hostaleria que contracten treballadors a vint hores setmanals, exigeixen després quaranta o més, per a acabar al cap d’uns mesos reduint l’horari a deu, al·legant problemes de producció o “inexperiència” de l’empleat que porta mesos donant el call a sencera satisfacció.

Cada vegada que s’obri un nou centre de grans superfícies es diu que crearan nous llocs de treball. Qui sap a quin cost, mediambiental i social. Però és un fet comprovat que cada obertura va acompanyada de la perduda de 276 llocs de treball i desaparició del xicotet comerç en un radi de dotze quilòmetres. Al principi, els preus oferits són atractius, una vegada que dominen la plaça, ells el controlen i els fixen, més alts.

Marx ja ho va dir: l’única raó de ser del capitalista és el guany. Ells tenen els mitjans de producció i distribució. Els treballadors només la força de les seues mans, perquè les seues veus són molt febles. Treballem com a africans i ens enganyen com a orientals. Per a dir-ho de manera políticament correcta i que no em titllen de racista, que és pitjor que ser titllat d’anticapitalista o comunista per cantar les veritats o “la de la milanesa”, com diuen a l’Argentina.