Que vertadera i demolidora tristesa és no tindre res a fer en la vida. Que profund acobardamiento s’experimenta en obrir els ulls, cada matí, i quedar-se un mirant l’espantós armari rober sense saber molt bé on dirigir els passos. Que vertadera i demolidora sensació de desemparament la de no trobar un objectiu que perseguir en la vida. Poques coses tan esgarrifoses, hem d’admetre sense objeccions, com albirar, més enllà de la finestra, un horitzó buit.
És costum fantasiar, qui no s’ha deixat portar alguna vegada, amb el cobrament d’un inflat premi de la loteria. Com a primera opció en el nostre somni, per a gaudir del pelotazo, apareix invariablement el viatge, el viatge de la nostra vida, el viatge tan anhelat, aqueix viatge que faríem si ens sacsejara en els morros el zambombazo d’una primitiva. Un viatge que, com a màxim, ens conduiria dues o tres setmanes de llarg a llarg del globus terraqüi. Ara bé, una vegada completat el periple, i després d’haver discutit durant aqueixes dues o tres idíl·liques setmanes amb la nostra parella —quina altra cosa es fa en un viatge sinó discutir tossudament?—, una vegada finalitzada l’anhelada travessia, déiem, què farem en tornar? Què ocorrerà després de desfer les maletes i embotir les nostres misèries en la llavadora? Com administrar tot aqueix dens i enfangat temps d’oci que succeeix al cobrament d’una suculenta loteria? Ah, amic, observe vosté que tal minúcia no és precisament moc de polit. Es planeja l’excursió, la precipitada compra d’un flamant cotxe nou, la visita, carregat de somriures, a la fastuosa marisquería —que no falte de res, José Luis, porta més vi—, però s’evita contemplar, s’eludeix reflexionar, com si d’una pesta es tractara, sobre aqueix buit existencial que irremeiablement sorgirà quan el cava s’apure i concloguen les celebracions.
Poques coses existeixen tan desoladores, també, com esgotar els anys de vida laboral i quedar un de braços plegats, sense absolutament res a fer, sense una meta visible que perseguir. Què fer llavors, com bregar amb les extenses hores que s’acumulen en la negra panxa del rellotge, en la seua esfera prenyada de pesar. Com combatre aqueixa insuportable apatia, aqueix sinistre i grisenc erm d’abandó i desgana, aqueixa horrible falta d’activitat, de motivació. Quantes vegades hem deplorat la rutina, el concepte mecànic i enutjós de rutina, i quina deliciosa nostàlgia ens envaeix ara quan pensem en ella. Quina amarga melancolia ens recorre l’esquena amb dits crispats en percebre l’immens buit, la infranquejable espessor dels dies idèntics i interminables, i com enyorem hui l’horari, les presses, el treball per fer, l’abraçada quotidiana de la rutina, el sentir-nos útils abordant algun propòsit.
Aquell perniciós estrés, que ahir tant menyscabava el nostre ànim, que va arribar fins i tot a deteriorar la nostra salut, hui l’enaltim, ai, confessem-lo d’una vegada, com a fresca i primorosa pluja en temps de sequera.