Quan les vacances acaben —les vacances grans, les d’estiu, les de veritat, les del mes d’agost—, desperta en els cors una alegria arrabassada i incontenible. Mentre riem obertament d’eixos que inicien al setembre les seues vacances de pobra, que ells disfressen sempre amb arguments de pobre —«hi ha menys aglomeració, es pot baixar a la platja més còmodament…» Fam i puces!—, mentre ens mofem sense pietat dels quals ni tan sols van poder escapar-se quatre dies de la ciutat, comencem a sentir-nos aclaparats per la calor d’eixa flama que crema apassionadament en el nostre pit: la flama que encén el goig de la volta, el goig del retorn a la noble rutina.

Ho diuen operació retorne, però bé podria dir-se «caravanes de l’amor». En la immensa majoria de vehicles que formen eixe èxode al revés es respira un ambient de goig i de sagrada celebració. Rar és el cotxe en què es descobreix una cara llarga. Quan es produeix una retenció en la carretera, els conductors fan sonar el clàxon en una arrancada de boja felicitat. Es canten cobles a ple pulmó, es balla en els vorals, es destapen botelles de cava, però únicament del bo, del qual es reserva per a les ocasions grosses. Finalitzar les vacances i tornar a casa és l’excusa perfecta per a donar curs a tota eixa bondadosa generositat que ens cavalca per les venes. Estimem al proïsme fins i tot en els #embós, i el pit sembla rebentar-nos d’alegria. Se sent un més pròxim a la seua parella, més unit, més satisfet en la seua harmoniosa relació. Ens dediquem frases de tendre amor amb els ulls inundats de llàgrimes. Després de sis hores de viatge, els #xiquet, en el seient de darrere, amb eixe radiant somriure que revela la seua impaciència per retornar al col·legi, romanen en pacient i respectuós silenci.

El primer madrugón després de l’estiu és motiu i detonant d’extraordinària catarsi. S’alça un d’un salt, ansiós, abans que sone el despertador. Es xiula a la dutxa, es xiula en el desdejuni, es xiula nuant la corbata, es xiula triant les bragues boniques. És un no parar d’intercanviar #bes i arrumacos amb l’esposa i amb la sogra. Tot són amarteladas mirades, tot és dolçor i afecte. Els veïns baixen al carrer agafats per la cintura, ens fonem amb el quiosquero en un càlid i emotiva abraçada. En l’autobús, una riallada després d’una altra. En els vagons del metre, cortesia contagiosa i confeti. Aprofitem els semàfors en roig per a intercanviar bombons per les finestretes. Dels balcons, en els barris cars, llueven roses roges i garlandes. El municipal es passeja entre els cotxes amb una bandejita de bescuits i una resplendor d’il·lusió en els ulls. En les oficines de l’Administració, palmes flamenques i café per a tots.

Ah, la deliciosa volta a la rutina. Eixe borbollege benèvol en la sang, eixe somriure perpetu d’orella a orella, eixa descomunal alegria de viure.