Apareix a vegades, amor singular, en una època en què ni tan sols el bon gust recomana la seua exhibició. Es presenta en determinats casos, amor extraordinari, en un instant tan allunyat de les conveniències, en un paratge tan enfosquit, tan allunyat del camí principal que ni tan sols —i molt especialment— el sentit comú recomana la seua ostentació. És l’opípar banquet servit a destemps en un saló buit, quan s’han retirat de la taula per pura formalitat el pa i els coberts, quan fa ja llarga estona que van marxar els músics.

L’amor irromp a deshora en el cor d’una fatigada maduresa, no obstant això, com un huracà violent i rebel, imprevisible, sord a la desaprovació i als retrets, irreverent i impertinent, desafiador i capritxós, i troba un, des d’eixe precís moment, que no pot ni prendre la sopa en pau, perquè tant s’estremeix la cullera a la mà que els fideus se li vessen sobre les sabates. Ara, mentre esmollem cerimoniosament el pa que llançarem als coloms, estem decidint amb cura la longitud del vers que dedicarem a la nostra estimada. Ens contemplem en l’espill de gairell, en una dolça penombra, ajustant coquetamente els ulls per a no veure les arrugues, o per a descobrir-les amb minvada nitidesa.

De camí a la floristeria cal fer un alt forçós per a visitar abans al cardiòleg. Mentre roman inclinat, més tard, oferint les natges, mentre es deixa pescar alegrement al proctòleg, es troba deliberant l’amant, es troba pensant el nou i flamant enamorat en el mode adequat en què obsequiarà a la dama. Semblava que estava venuda fins a l’últim lluç, que no quedava a la botiga ni el pal de fregar, i de sobte, inopinadament, ens suggereixen un preciós turbot. Abans de la cita té un que endreçar a consciència, escrupolosament, una de les tres dentadures postisses: triem la dels dies de festa, la dels dies assenyalats. Es fa imprescindible assajar el pas, cal tractar coste el que coste de redreçar l’esquena, que ja se’ns havia vençut amb el temps, amb els disgustos, amb els anys. Per damunt de tot, és fonamental fugir del galimaties dels afins, dels sers estimats, del sermó pretesament raonable sobre la inoportunitat de rondar a una xica que podria ser la nostra neta. A paraules judicioses, oïdes tossudes.

D’un temps ja distant a aquesta part, els capvespres havien extraviat la seua superba bellesa, i ara, quins torrents de azafranados centellejos, quines arrissades pinzellades d’ocre, d’esplèndida porpra, com es desborda hui el crepuscle en magnífics raudales d’acolorida alegria. Els passejos prescrits pel metge han deixat de ser grisos, han deixat de ser treballosos; ara, en aquests passejos, que s’antullen ja tan breus, només hi ha lloc per al taral·larege, per al somriure beneit. Els gossos que ahir ens bordaven rudement hui semblen murmurar satisfets. Als veïns que solien creuar-se en el nostre camí tan empipadorament hui volguérem abraçar-los, hui voldríem penjar-nos del seu coll i balancejar-nos plàcida i encaramel·ladament mentrestant, amb aire somnolent, amb ulls somiadors, els descrivim l’objecte de la nostra passió, del nostre amor tardà.