Quan van arribar a l’Arxiu de la Democràcia de la Universitat d’Alacant, feia més de 60 anys que romanien tancats i barrats. Els tres baguls, dos de metall i un de fusta, de grans dimensions, estaven intactes, només una mica malmesos pel passar dels anys. En obrir-los, es van poder escoltar «el ressò llunyà dels plors per l’exili, dels laments per una guerra perduda, de les negociacions del govern d’una república inexistent, però també el so dels aplaudiments després dels discursos i les arengues, els ànims als companys d’una destinació lluny de casa i els riures dels familiars que el van acompanyar fins al final», compta amb emoció Emilio Rosillo Clement, director de l’Arxiu de la Democràcia, qui relata como va arribar a la Universitat el valuós llegat documental de Julio Just Gimeno, polític valencià, republicà, escriptor i periodista que també va ser Ministre d’Obres Públiques durant la II República i va ostentar altres càrrecs durant l’exili a França.

Aquest tresor va arribar al campus de Sant Vicent del Raspeig l’estiu del 2022 de la mà d’Antonio Just Pellicer, fill del ministre. «Obrir-los va suposar una petita odissea a més d’una vertadera intriga», continua Rosillo. «La documentació es trobava en un estat bastant lamentable, molt desordenada, amb brutícia i signes d’haver patit humitat, atacada per bibliòfags i peixets de plata, amb restes d’excrements de rosegadors… Requeria una desinfecció, desinsectació i neteja urgent. Les tasques de treta, estesa i desplegament de la documentació va posar de primeres, així davant dels nostres ulls, cartel·les de lligalls i títols de carpetetes que deien “Guerra d’Espanya”, “correspondència”, “maçoneria” o “traduccions”, entre altres. La curiositat anava en augment per conèixer-ne el contingut, per conèixer del tot Julio Just», relata el director, qui ha participat en aquesta labor de recuperació al costat dels tècnics Raquel Rico González i Agustín Pérez Fernández.

Després de la desinfecció, va arribar la laboriosa tasca de classificació. La documentació que estava més ordenada era la referent a l’àmbit personal, com acreditacions, salconduits, material escolar dels fills, rebuts i factures i informes que li enviaven des d’Espanya els serveis d’informació i d’espionatge com a Ministre de la Governació, de Defensa i vicepresident en l’exili.

La part més destacada de la resta de documentació és la correspondència, els articles, els discursos i els textos autobiogràfics, que ha sigut digitalitzat amb l’ajuda obtinguda dels fons europeus del Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’any 2022 per a la digitalització i la descripció de fons documentals. El resultat final de la digitalització ha sigut un total de més de 15.000 imatges i 942 registres de descripció. D’aquests, 787 són de la sèrie de «Correspondència» i la resta de les sèries de «Discursos» i d’«Articles i altres escrits».

 Correspondència

Destaca la correspondència amb coneguts polítics com Victoria Kent, l’exalcalde d’Alacant, Lorenzo Carbonell, amb l’expresident Rodolfo Llopis o amb el president de la República Martínez Barrio. També són especialment rellevants aquelles en les quals entra en contacte amb exiliats i companys de camps de concentració. Com a exemple d’aquestes missives, es troben les que va rebre del advocat valencià Emilio Valldecabres. El seu germà Onofre és qui escriu a Just i li remet totes les cartes que Emilio envia a la seua família des de la presó i on conta les pallisses, les tortures i la misèria que pateix durant aquests mesos. En una d’aquestes conta el seu intent de fugida a través de port d’Alacant:«Arribem a Alacant… per fi va arribar un vaixell de guerra francès… i quan anàvem a embarcar van aparèixer tres vaixells nacionalistes i van intimar el vaixell francès perquè se n’anara i així ho va fer. Van entrar l’endemà les tropes italianes i aquella nit la passem en el port entre plors, desesperacions, suïcidis, etc… una nit infernal, desesperant, dantesca, passada en un racó d’un dels molls del port on a penes cabíem les vint mil persones de les quals hi havia unes tres mil dones… podeu imaginar-vos els pares abraçats als fills, les dones i les núvies als seus esposos i nuvis, etc. horrible. D’allí va eixir l’endemà cap al camp de concentració. Quin sol més abrasador, sense sostre per a cobrir-nos i sense aigua. La set que puga passar-se en el desert, la passem allí. Dormim a l’aire lliure sobre el sòl i com va estar tres dies i tres nits plovent… no vam poder ficar-nos al llit aquells tres dies i els passem dempeus o asseguts sobre les maletes. El dia 23 em van portar a la presó d’Oriola en un vagó de bestiar, ple per cert d’excrements, ens van ficar a noranta-dos que només podíem estar dempeus asfixiant-nos de calor i de set. Als dos dies d’estar a Oriola van venir per mi i a les dotze de la nit en unió d’uns altres vam eixir emmanillats de dos en dos i lligats els uns amb els altres i custodiats per diversos falangistes amb fusells metralladors que ens donaven a entendre que pel camí ens picarien».

Un altre important conjunt de documents és el relatiu als escrits i la creació literària, al qual s’uneixen una sèrie de textos autobiogràfics. Entre aquests, destaquen els informes sobre la resistència dels maquis o els abundants informes encriptats. «Un material realment curiós perquè venien acompanyats amb el criptosistema per a desxifrar-ne el contingut», segons compte Emilio Rosillo.

Però entre tota aquesta documentació, com conta Rosillo, encara quedava una última sorpresa: «En el fons d’un bagul, enterrat entre quilos de documents, d’informes, de guies de viatges, de llibretes escolars, de cartes a presidents i ministres, de testimonis d’exiliats, esperava un últim conjunt de documents especialment curiós. Un sobre arrugat i macilent contenia un tresor amagat amb tota la documentació sobre maçoneria acumulada per Julio Just durant el seu exili a França la seua banda de maçó i el seu mandil maçònic d’una extraordinària bellesa i simbolisme».

Font històrica de primer ordre

«El fons de Julio Just és un vertader descobriment. Un recurs i una font històrica de primer ordre que permet l’estudi acadèmic d’una etapa tan convulsa i d’una figura clau en la història recent d’Espanya. El fons documental de Julio Just implica anys de lluita per la democràcia, implica desil·lusions, però també implica molta esperança segons les seues paraules pròpies», conta el director de l’arxiu.

«És en definitiva, aquesta manera de viure que porte, una manera de morir a poc a poc, sense soroll, sense retòrica i per descomptat sense pólvora, que al meu judici reclama, quan com en el meu cas es fa conscientment, un major valor i una major energia d’ànima, que per a morir en la part alta d’una barricada. Jo, que com tu saps, he fet de debò la guerra, des de la defensa que vaig haver de fer amb les armes a la mà, del Ministeri d’Obres Públiques, fins a la meua arriscada eixida de Gandia dos dies després d’haver acabat la nostra resistència, passar per totes aquelles vicissituds dramàtiques de Balmojado i Talavera, i abans de la Venta del Manco a Buitrago i de la carretera d’Aranjuez, i la nit aquella del terrible desastre de Navalcarnero, i l’entrada a Terol i moltes altres accions, puc dir-te que mai he sentit prop dem í el bufe gelat de la mort, ni fins i tot sentint xiular les bales, ni esclatar els obusos, com ho sent ara en aquest despatx del carrer Pyramides, assegut en la meua taula de treball entre mapes d’Espanya i d’Europa, pegats als murs, llibres i retrats i banderes nostres, tot això il·luminat per la llum tèrbola, quasi sempre, d’aquest cel de París. Em sabria greu, no obstant això, morir ací i sobretot estar enterrat en un d’aquests cementeris… Però no, no em quedaré ací. Jo entraré, i no tardarà molt, a Espanya sota les banderes triomfants de la República i parlaré un dia de sol des del balcó de l’ajuntament de la meua ciutat, a una vasta i rigorosa multitud, en el cor de la qual la sembra republicana, que jo, seguint el solc de Blasco Ibáñez, vaig llançar al vol amb tanta il·lusió (i que) no ha deixat de (t)germinar.», va escriure Julio Just, a París, un 6 de febrer de l’any 1948.

Julio Just mai va tornar a Espanya i va morir a París el 30 d’octubre del 1976. Va ser enterrat a Port-Vendrés. En la tomba, s’hi va bolcar terra de València, terra com la que es va trobar en un sobre tancat en un dels baguls, que li va enviar alguna persona afí perquè se sentira més prop de la seua llar.