La proximitat del Nadal és, de totes, l’excusa més acceptada. És un entusiasme abnegat el que ens porta a llançar-nos de cap al dens oceà dels grans centres comercials. Irrompem en aquests camps de formigó perfectament il·luminats, ens endinsem en el dissenyat laberint de les immenses superfícies amb un sospitós fulgor en la mirada. Voldríem comprar-ho tot. Seran objectes que, en molts casos, acabaran depositats amb indiferència sobre una taula aïllada de la resta de la casa, on es contemplarà com es deterioren, com envelleixen —com nosaltres— irremeiablement sense donar-li cap ús apropiat —com la nostra pròpia vida—, com es cobreixen de pols i oblit.

Succeeix sovint que la persona obsequiada no s’atreveix a utilitzar la bicicleta que li regalem per por de desbaratar-la, per temor al fet que es taque de fang. Poques coses tan inútils, excepte en molt honroses excepcions, com un article de Nadal. La sorpresa del regal que meravella els ulls innocents d’un xiquet és immediatament enfosquida per un nou regal, per un nou joguet: el que acaba d’entregar-li l’àvia, que al seu torn serà eclipsat sobtadament pel centellege poderós i iridescent d’un tercer regal, el de l’oncle Emilio. Caldria erigir un monument en cada plaça principal al superb mamarracho que va inventar la targeta de crèdit. És un fenomen escruixidor que no aconseguim comprendre des de la judiciosa perspectiva del sentit comú: a què obeeix, ens preguntem mentre assequem les llàgrimes, eixa obstinació per endeutar-nos fins als ulls, per tirar de targeta, que vindria a ser com saltar des d’un avió sense paracaigudes i esperar que en l’últim moment ens traga el cap un coet pel cul per a aterrar amb facilitat sobre la teulada, entre la roba tendida, o a la meitat d’un preciós camp de tulipes encarnades.

Hi ha persones que atipen els carrets de la compra com si, aclaparats per l’esperança de la redempció, es dirigiren a l’Arca de Noé. Hem vist a majaderos tractant d’introduir un televisor de noranta polzades en un cotxet de tres portes. O a un merluzo intentant transportar un frigorífic en un ciclomotor. On queda el sa judici quan es arrambla amb tot per a complir amb la quota de compres nadalenques. Es fomenta en aquestes dates el turisme xaró, el de viatjar a la capital només per a realitzar les compres. «Que bonic el jersei amb l’osset brodat», exclama el cunyat. «Que bonic —es diu dins seu, no obstant això— que et despenyares per un barranc.» Resulta tan irrespirable el tuf que acomiada el perfum regalat que ens precipitem a obrir les finestres. Quina rotunda certesa, d’altra banda, la que mai ens vestirem amb eixe pijama, eina infal·lible que aniquilaria el nostre orgull. En quin lloc col·locarem l’espantós centre de taula. Mantenim el somriure fins que marxa la sogra, en una demostració d’impecable cortesia, i llavors procedim a propinar una puntada salvatge al ninot estrident de piles, que ronda com una rata lluminosa pel corredor.

Endeutar-se penosament, compare, per sostindre coste el que coste una tradició mercantil, per pertànyer obedientment al ramat i no convertir-nos en uns pàries, i així tolerar que ens arrossegue amb placidesa el corrent, degudament engiponada, que dicten quatre mamelucs.