No és casualitat que les persones més rialleres, les persones de tracte franc, humil, cordial i desembolicat, amb les quals pot mantindre’s una conversa grata i edificant, siguen persones que han tingut una vida difícil. No és en absolut casualitat, i la lògica ens ajuda a comprendre-ho: quan s’ha tingut una vida difícil, tota la resta, és a dir, la vida que resulta després, el camí lliure d’obstacles que apareix després, per a aquestes persones, és molt fàcil de transitar. Perquè han conegut l’escull, i la sendera suau que succeeix a les espines és per a elles un lleuger bufar i fer ampolles. Somriuen ara al món perquè han patit la tragèdia, perquè han patit en les seues carns la misèria, i es troben hui en disposició de compartir amb nosaltres la seua dolçor, d’obsequiar-nos amb el seu gest més afable. Per contraposició, aqueixos individus que han gaudit d’una vida aburgesada i d’escassos destrets, romanen en general constantment disgustats, perquè la seua existència, tan falta de perspectiva i de referències vitals, manca de motivació. L’adolescència és un clar exemple: quan no s’ha tingut encara temps ni oportunitat d’experimentar vertaders problemes, de patir terribles absències, de valorar el greu i dilatat sentit de la vida, els adolescents es mostren en un perpetu mal humor, en una estúpida necessitat d’enfrontar-se a tot, en l’amarga obsessió per danyar, precisament, als quals tracten de protegir-l

Poc o res ens commouen aqueixos subjectes d’aire ceñudo, d’agre i capritxós tarannà, sempre abrigallats en la sobreprotecció o en la comoditat del luxe —com van aconseguir sobreviure els avantpassats d’aquesta progènie, segles arrere, sense excusats calefactats?—, adults immadurs immersos en l’espantosa bambolla d’una vida insatisfeta, que gens valuós podran aportar-nos. Són aquelles altres persones rialleres, per contra, als qui ha adobat la desgràcia o la dificultat, les que realment mereixen la nostra admiració i el nostre aplaudiment, i dels qui sí que arribarem a obtindre una impagable lliçó de vida. Són aquestes les persones en els qui podrem recolzar-nos per a superar una imprevista adversitat, en els qui podrem agafar-nos per a superar un inesperat contratemps: les persones bastó.

Les persones bastó són allí on no arriben les prevencions del metge. El seu somriure amable i refulgente alleuja immediatament els nostres maldecaps, i esvaeix en un instant les ombres espesses en què s’havia sumit el camí. No hi ha sortint de pedra més sòlid i que millor ens auxilie que la mà tendida d’una persona bastó. El més bell dels metrònoms, que ordena amb perfecta i serena tebiesa els batecs del nostre cor ferit, és el que componen les paraules d’alé que una persona bastó ens brinda. La nit deixa de ser freda, la inquietud es consumeix en el foc de la seua poderosa generositat, de la desinteressada bondat d’aquestes persones bastó, i els nostres problemes, ahir irresolubles, es redueixen hui, al seu costat, a una simple anècdota.

No és casualitat, amic meu, que les persones que més han patit en aquesta laberíntica vida siguen aquelles que, amb més després amor, aconseguisquen mitigar el nostre sofriment.