La figura es destaca amb nitidesa en l’horitzó, sobre el bellíssim llenç de seda de l’incipient començar el dia. S’imagina ell a si mateix, probablement, en aqueixos moments recurrents d’enfervorida fantasia, trotant a lloms d’un preciós cavall, acariciant amb la mà enguantada la guarnició d’una refulgent espasa, somrient i ufà, les botes de cuir, la capa de negre vellut surant en l’aire amb les capritxoses envestides del vent. Nosaltres, per contra, ho imaginem cavalcant al pas sobre una trista i vella mula de brut pelatge gris, ranquejant i malhumorada, calçant tosques espardenyes, acariciant amb la seua arpa avara de feristela no una espasa, sinó una podrida i pudent botifarra. Nosaltres ho imaginem abandonant el camí i trepitjant les tomaqueres, i el fregat, i embossant la mula en el llot, i caient de morros sobre els mateixos tolls d’ahir, els d’amarga malvolença.

Ací arriba, descendint el pendent amb mitja ganyota en el rostre, el condecorat general. Sonen les trompetes amb alegria i rebenten d’entusiasme els tambors de Tobarra. Rebenta també el campanar a força de sacsejar convulsivament els fàl·lics batalls. Ací apunta, trepitjant torçadament la terra trèmol, l’home d’excelses virtuts, d’esmolades ínfules, capdavantera de puerils i fabuloses empreses, aspirant avantatjat a bufó de tall, aprenent de pallasso, emperador d’invisible pàtria, gall sense cresta i sense veu en un desert i ronyós corral, ninot hui escapçat, marioneta riallera de térbola i ressentida mirada, soldadito catet de plom amb charreteras d’espart i medallons de pobra llanda. Ací arriba, lliscant-se bastament sobre llargues i mullides catifes encarnades, envoltat de garlandes i llaços grocs, ací apunta l’insigne espantall.

Quan ja havia amainat la tempesta, quan del temporal no restava més que algun aïllat gorgoteo en els canalons del poble, una destacada comitiva de mamporreros va acudir a desempolsar el retrat de semblant mamarracho. Baixaven ja les aigües manses, calmoses, serenes, i algun feliç llumenera, amb jaqueta oficial i el dit afonat en el nas, va decidir envilir el riu a sonores canonades. Pel que sembla, existeix un decidit propòsit de destruir coste el que coste la concòrdia, d’enfrontar a la població, a les famílies, de contaminar la convivència, de desunir els llaços d’amistat, d’enverinar perillosament els ànims, de remoure la merda. Quan ja havien remés la ràbia i la frustració als carrers, quan van cessar les pedrades i es van arraconar els pals, quan les flames de la ira s’afeblien i es van desmuntar per fi les barricades, una oportuna i caricaturesca caterva de titelles va acudir a pintarrajear els pilars, tan fràgils, de l’harmonia social: van ser a la recerca del messies per a forçar i celebrar després, amb arrabassat èxtasi, el seu feliç adveniment. Van ser a la recerca del figuró, del ninot grotesc de goma, del tipejo esperpèntic, del maleterista.

La silueta es destaca amb claredat en l’horitzó, sobre la mula vella i ranquejant. Ací arriba l’home facilitador de trons, ací apunta, amb empinades orelles d’ase, l’ínclit espantall.