És l’esport, per a algunes persones, una espècie de religió, un credo d’alta volada que es venera amb acusada passió. No es pot honrar l’esport sense deixar arrere, com a petjada del seu culte, una reguera de sang amorosa. Quan es converteix en brúixola i espill de l’ànima, l’esport forja en el caràcter de l’individu una sort d’acerada personalitat. L’esport, és clar, com a afició. Com a icona sagrada.

El dia del partit es posposa tota la resta, s’aparquen les minúcies de la vida: l’autèntic seguidor no ha volgut mai a la seua parella o a la seua mare, ni les voldrà mai, com a algun dels davanters del seu equip. Quants revessos precisos, lliscant la bola per damunt de la xarxa, no haurem executat amb sorprenent mestratge asseguts còmodament en el sofà de fals cuir. Quina manera de córrer per la pista, quina forma admirable de rematar el set amb el bol de roses perfectament equilibrat sobre la panxa. El vertader aficionat al ciclisme esclata d’indignació: com es pot ser tan memo, tan incapaç. Ai, si nosaltres estiguérem sobre la bicicleta ensenyaríem a eixe mamarracho el mode d’ascendir un port de muntanya. Per a mitigar el desencantament, acudim immediatament al frigorífic per una altra cervesa. Les solucions a la mala temporada d’un club es troben totes invariablement en la barra d’un bar. Allí, colzat sobre el ronyós taulell, el seguidor desenvolupa tesis brillants per a traure a l’equip del mal pas: «Si anara jo… —així comencen els projectes de qualsevol entés en la matèria—, la qual cosa caldria fer…» Quants encertats consells, portats d’un profund amor per la competició, per la sublim glòria, no donaríem a eixa atleta que es prepara per a córrer els cent metres, a eixa atleta tan ignorant, tan falta de perspectiva. Ah, si escoltara les nostres sàvies recomanacions… Nosaltres, oracles preciosos, que no correm ni per a anar a comprar el pa, que ens ofeguem pujant mig tram d’escala.

Ací va la radiografia senzilla i quotidiana del drama domèstic: «Afecte, el xiquet ha suspés totes i li he trobat quatre porros embolicats en el calaix de la mesita, dis-li alguna cosa.» «Ara vaig, xiqueta, quan acabe el partit». I l’angelet, embotit naturalment en el seu xandall negre, amb una porció del serrell cobrint-li els ulls, que ha suspés perquè no aconsegueix concentrar-se en els estudis —perquè la Jessicah el té atordit, divina entre les muses divines, amb eixos leggings que li esvaloten el seny i eixe tornillito bufó travessant-li el llavi—, està resant perquè l’equip de papà guanye almenys per quatre gols de diferència, atenuant indispensable perquè el rapapolvo siga més suau, més toreable. Si l’equip de papà perd, ai, la criatura passarà l’estiu fregant taules.

L’esport ha alterat les nostres vides. No li queda a un temps ni per a fregir un ou. L’agenda llueix arraconada, potes enlaire. Com organitzar-se, com trobar el lloc per a fer la compra o visitar a l’àvia quan té un que gravar set vídeos alçant les manuelles en el gimnàs. Només aplicant filtres i triant la música per a maridar els vídeos, amic meu, se’ns va la vesprada sencera.