Emil Cioran (1911-1995) va escriure el seu famós Breviari de Podridura fa més de set dècades i igual que els seus primers escrits, que continuen sent reeditats, segueix d’actualitat. El filòsof apàtrida, d’origen romanés, era un escèptic, com ha de ser un pensador comme il faut , i la seua visió amarga i desencantada del món cobra vigència cada vegada més.
La “podridura” de la qual parla Cioran en aquest llibre no es refereix a la corrupció en si (perquè pensa que en el món han fet més mal els “purs” que els inescrupulosos) ni al fàstic que li provoca la condició humana, sinó a aqueixa precisa percepció d’un univers en perpetu caos i la irredimible estupidesa dels seus semblants.
Catalogat com a pessimista, també com filonazi en la seua joventut, la seua obra ha sigut ignorada durant molt de temps a França, on va residir des dels anys 50, exiliat voluntari del seu Romania natal.
Cioran va nàixer en un xicotet llogaret rural dels Carpats, on el seu progenitor era un pope ortodox, casat amb una dona descreguda que només tenia idolatria per Bach, alguna cosa que compartia també el seu fill Emil. Allí, enmig de la muntanya i la verdor dels boscos, va ser un xiquet feliç. El lent descens als inferns que va ser la seua existència va començar quan el seu pare el va enviar a estudiar a una altra ciutat i allí va començar a experimentar el pas del temps, que se li feia etern. Més tard, la família es va radicar en Sibiu i el jove Emil va trobar almenys altres interessos: la lectura dels clàssics francesos i els bordells.
Establit en la capital, Bucarest, a principis dels anys 30 del segle passat, es va integrar dins de l’elit intel·lectual de la ciutat que en aquells dies era considerada “el xicotet París” de l’Europa de l’Est, amb una vida mercantil i cultural que no feia presagiar la seua futura decadència després de la guerra. Eren temps d’ideologies ultranacionalistes, també a Romania, i Cioran es va sentir atret per elles. Es diu que va formar part de l’anomenada Guàrdia de Ferro romanesa, un grup feixista, però en realitat no va anar així ja que el filòsof, davant aquestes acusacions, aclariria que compartia amb ells el seu nacionalisme però no la seua violència. Durant la seua estada a Alemanya en l’època de l’ascensió al poder d’Hitler, Cioran havia declarat la seua admiració per Adolf Hitler, la qual cosa no és estrany considerant que , com expressaria en una sentida autocritica, eren temps en els quals l’obsessió per la ruptura amb els poders establits i el desig d’implantar impossibles utopies socials feia perdre la raó a generacions de joves europeus armats amb la més perillosa de les armes, les seues “veritats polítiques”.

INSOMNI I AMARGOR
Quan es va radicar definitivament a França, Cioran era un home madur i de tornada de tot, dels seus deliris nacionalistes i de tota il·lusió, fins i tot la literària. Vivia al dia, deliberadament ociós, amb el seu carnet d’estudiant universitari que li permetia menjar barat, fins que ho van cridar a l’ordre per a dir-li que als seus quaranta anys no podia continuar vivint del conte. Es va fer amb una bicicleta per a recórrer el país i en cada poble gaudia d’un dels seus plaers estranys, que era visitar cementeris i passar allí llargues hores. Cal dir que Emil mai havia sigut una persona normal. Des de molt jove patia un incurable insomni que el sumia en una terrible inquietud, per a la qual buscava alleujament en llargues caminades nocturnes, sense les quals, com confessaria en una entrevista, s’hauria suïcidat. De fet, la idea del suïcidi el va acompanyar tota la seua vida. Encara que no fora més que pensar-ho com una il·lusòria porta de fuita a la seua angoixa vital.
La metamorfosi d’aquest jove turmentat provinent d’un país xicotet i oblidat per la Història, va ocórrer a través d’un treballós canvi d’idioma i una agosarada lluita per expressar en llenguatge filosòfic la seua angoixa existencial i el seu menyspreu cap al gènere humà, en els següents quaranta anys. La seua obra va començar a cridar l’atenció de la crítica, però va fracassar en les llibreries. Algunes no van arribar a aconseguir si més no a vendre uns centenars d’exemplars. No obstant això, hui són bastant conegudes i algunes d’elles es continuen venent bé. A Cioran mai li va importar massa l’anonimat, més aviat li semblava correcte i concorde al seu estil de vida, quasi monacal, en golfes miserables del vell París, a costa de la seua dona.
De les seues obres més cèlebres es poden extraure passatges que expressen el seu desencantament i pessimisme com ara aquests:
-L’exhortació criminal del Gènesi: Creixeu i multipliqueu-vos , no ha pogut eixir de la boca del déu bo. Sigueu escassos, hauria hagut de suggerir més aviat”.
(L’infaust demiürg)
-“La vida és un miracle que l’amargor destrueix”.

(Breviari de podridura”)
Sens dubte, aquesta última, traduïda a l’espanyol com tantes altres per Fernando Savater, és, tal com diu en el pròleg d’una edició de 1997, “un llibre que mai s’acaba de llegir”. Cioran és inclassificable, ni pessimista ni nihilista ni moralista i el seu discurs és d’una punyent lucidesa. Llegir-ho pot ser penós però deixa el saludable sabor del seu llenguatge pur, poètic i sense concessions a qualsevol autoengany. Com quan , al final d’un dels seus quaderns (1957-1972) ens diu que ”l’avantatge d’envellir és la de poder observar de prop la lenta i metòdica degeneració dels òrgans; comencen tots a fallar, uns de manera visible; els altres, de manera discreta. Se separen del cos, com el cos se separa de nosaltres: escapa, fuig, de nosaltres, deixa de pertànyer-nos. És un desertor al qual ni tan sols podem denunciar, ja que no es deté enlloc i no es posa al servei de ningú”.

La nobel polonesa Olga Tokarczuk va escriure que als hotels , on sovint col·loquen una Bíblia a la disposició dels hostes, haurien de posar un llibre de Cioran en la mesita de nit.
Per al filòsof que denunciava la podridura espiritual la història no és sinó una successió de falsos Absoluts. La capacitat d’adorar déus és la responsable de tots el seu crims: “El que estima indegudament a un déu obliga als altres a estimar-lo, en espera d’exterminar-los si refusen”. I adverteix: ”No és difícil imaginar un moment en el qual els homes es degollaran els uns als altres, per fàstic de si mateixos”.