Confesse que el tipus em queia bé. Sembla una frivolitat, és cert, però més que l’afinitat ideològica em lligava a ell la literària, ja que en una ocasió li vaig sentir que lloava a un escriptor valencià que a mi em sembla un dels millors d’aquest país (Rafael Chirbes) i a una de les seues novel·les insígnia (Crematori) on relata l’epopeia de l’especulació immobiliària a Benidorm. Em va semblar que a més d’un polític que encertava sovint amb els seus diagnòstics de la realitat soci política era un polític llegit, culte, la qual cosa és d’agrair.
Els últims esdeveniments ho han situat en la diana dels seus companys, de la qual fora la seua companya sentimental (Rita Mestre), de l’opinió pública, del judici mediàtic en suma. I és just que així ocórrega, els seus presumptes delictes ja a mig fer confessats ho mereixen. Per cert, eixa declaració seua pateix, com ja s’ha dit moltes vegades, de diversos defectes: atribueix a l’exercici del servei públic les afeccions a la seua “salut física i mental”. Hans Magnus Enzensberger li hauria donat la raó, (vegeu algun article meu anterior on el filòsof alemany s’expressa sobre el dur exercici del poder), però eixe extrem és dubtós en aquest cas. No tots els pares de la pàtria congressistes van per ací com el llop home a París de Boris Vian i La Unió llançant-se al coll de les jovenetes quan hi ha lluna plena o els seus grollers apetits els mouen. I eixa estranya escissió o dissonància entre “persona i personatge” sona a eixe cèlebre personatge de Stevenson amb una perversa doble personalitat: probe ciutadà de dia i diabòlic assassí de dones en nocturnitat i traïdoria. Dit això, queden en l’aire molts interrogants. L’home està acabat, no tindrà opció ni de tornar a la política ni a la docència, almenys en molt de temps, o tal vegada quan compleix amb la seua possible condemna i pague pels seus ara presumptes delictes. Ni tan sols li quedarà la possibilitat d’acabar com a tertulià de programes chuscos com el de Mejide i altres o d’aspirant d’un reality de cuina com l’ex presidenta de Madrid que sembla de tornada i blanquejada de la seua cleptomanía i prepotència de llavors. Sembla ser que la condemna a fogons forçats redimeix més que les galeres.
Però més que això, em turmenta el dubte. Hi ha en la naturalesa humana un Dr. Jekill i un Mr. Hyde? Freud hauria pogut aclarir-nos alguna cosa, si estiguera entre nosaltres. Diàriament veiem escàndols que afecten personalitats de l’espectacle, les arts, la literatura, i majorment, la política. A Xile acaba de destapar-se un escàndol que podria afectar el mateix president Boric precipitat a dir que ell, pel fet que un destacat membre del govern ha sigut acusat de violació en un succés esdevingut en estranyes circumstàncies que s’estan investigant. Però l’oposició de dretes -oh, casualitat- s’ha afanyat a culpar al president si ho hagués sabut i encobert.
No hi ha dubte que els delictes d’índole sexual acaparen últimament les notícies. El mal s’estén com a taca de carburant sobre l’oceà de les notícies locals, nacionals i mundials. L’organització política que albergava a l’ara execrable pària proposa protocols nous, cursos de feminisme, vacuna anti masclista o anti patriarcal que promet immunitat davant el drac de la lascivia que devora als homes.
Soc escèptic sobre aquest tema, més aviat seria partidari d’afinar la llei, que en l’actualitat deixa un marge d’actuació als agressors sexuals, ja que s’espera que la justícia tinga proves molt evidents per a detindre’ls. Conec més d’un cas pròxim en el qual algun ha sigut absolt perquè la dona denunciant encara no havia sigut agredida físicament, només amenaçada i sotmesa a violència psicològica que també afecta als fills menors. I un es queda amb una sensació d’impotència en veure que ni tan sols els professionals, que li tracten i coneixen les seues intencions, poden formular una acusació que podria evitar mals majors. Els que coneixem un cas com eixe per la versió de la víctima també estem amb una sensació de desvalimiento per no poder aportar més proves que la confidència d’eixa dona maltractada del nostre entorn. Perquè el tipus té una doble cara que ni el déu Jano, gentil i amable per als de fora, un ogre, un mal pare i un tirà gelós portes endins.
Certament, molt d’home llop solt, molt de ramat. I no és culpa de la lluna, ni de la política, això donen-ho per segur.