Des de fa ja molt temps, probablement des dels dies en què es va inventar la roda, s’ha establit la sòlida i admesa creença que mereixem gaudir d’unes vacances per a desconnectar de la grisenca vida rutinària. Ens hem convençut del beneficioses que resulten unes vacances, assumim que hem d’enfilar la carretera —sense la manta— per a desembarassar-nos del bulliciós tràfec, del perniciós estrés, d’anar botant tot l’any com a desballestats, fent malabars amb la llengua fora, de caminar carregant amb els xiquets i amb la compra, i de donar tombs i vertiginoses tombarelles amb les factures del gas i de la llum entre les dents. Però tot això és una sobirana mentida, és el major dels autoenganys. Poques coses eleven l’estrés i atiranten més els nervis que estar de vacances: res es troba en el seu lloc, ens trobem en un estat de permanent desorientació, els xiquets i la sogra ploriquegen contínuament, es menja malament i a deshora, el café no fa gust de café, sinó a llard, es discuteix per qualsevol bagatel·la i no hi ha manera —aquesta és la goteta que desborda el got— d’aconseguir un huequecito per a punxar la puñetera ombrel·la. No ens anem de vacances per a desconnectar. marxem, amic meu, per a refregar als altres que ens hem anat: que segreguen torrents de bilis.

La dignitat de l’ésser humà, aqueixa cosa cristal·lina, esplendorosa, té a veure, exclusivament, amb el lloc on vosté resideix en vacances. No hi ha dos Espanyes, hi ha més de cent, en funció de l’illa paradisíaca en la qual vosté recale amb les seues natges rosades. Un parroquià de taverna diu, pública i temeràriament, amb un escuradents en la boca: “Enguany em quedaré al poble i així aprofite per a estar amb la família i…” Vosté —li respon immediatament el sentit comú col·lectiu— és un do ningú, un sacamocos, un huelebragas. Si ho sorprenen a un al poble eixint del supermercat en ple agost, li tiren pedres per miserable. Cal ser pobre i desgraciat per a caminar passejant per l’esplanada de l’ajuntament, a l’estiu, amb les mans a l’esquena: n’hi ha fins i tot que taral·laregen. Per consegüent, s’estipula imprescindible arrancar a córrer amb les maletes i fer-se una foto com més prompte millor sota una catedral —la que siga—, o al costat d’un ruc en la ribera del Túria, o somrient al costat d’una albanesa sense dents. En fi, una fotografia que demostre, sense cap dubte, que un és algú, que s’ha eixit de la ciutat, que s’ha viatjat, que s’ha esquivat la vergonya d’haver-se quedat sense vacances, això és, la vergonya extrema de no tindre unes vacances que exhibir en les xarxes socials: com llueix, xiquet, aqueixa fotito al capvespre, aqueixa calita d’arenes blanques, aqueixes barquitas cabotejant en l’horitzó, aqueix culet bufó remullant-se en l’aigua espumosa.

Una persona sense un viatge vacacional amb què esmolar les dents al veí, sense paratges idíl·lics que refregar al company de treball, sense hotels envejables que descriure al cunyat, és un descomunal zero a l’esquerra, un pària, un tuercebotas, un pendejo. En el pitjor dels casos, l’alternativa de solaçar-se amb unes vacances pobretonas de segona —els que marxen al setembre— és millor que la infàmia terrible de quedar-se enguany en blanc. Cuide’s vosté, compare, de romandre al poble mentre els altres es regalen aqueixes delicioses mels del creuer somiat: munte’s hui mateix en una mula i comence a fer camí. I no oblide el telèfon.