Lluís Alpera (València, 1938) acaba de publicar la seua obra completa: “Ulisses i la Mar dels Sargassos” (1963-2017- Onada Edicions). A punt de complir 80 anys, Alpera ha dedicat més de 50 anys a la poesia; una activitat que ha compaginat amb la seua labor docent en el departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Ha sigut fundador i director d’aquest departament i, encara que jubilat, segueix vinculat a la Universitat.
Pregunta: Per què ara una edició de les seues obres completes?
Resposta: Crec que el poeta, el creador literari, té consciència de l’efímera i transitòria que és la vida i que se li escapa i de tant en tant vol reunir la seua obra i fer una antologia o poesia completa. Aquesta és la tercera i arriba ara que vaig a complir 80 anys.
P: L’Ulisses del títol de la seua antologia és vostè?
R: Sí… Ulisses és el viatger incansable que va a cercar la identitat i la consistència de la pròpia terra i de la pròpia cultura i de la pròpia llibertat i la “mar dels sargassos” són les dificultats que té el poble de parla catalana. És a dir, podem perdre aqueixa identitat, aqueix poble i aqueixa cultura que estem construint. Açò produeix una inquietud en el poeta i per aquest motiu vulga el poeta, com a representant d’una col·lectivitat, qüestionar el present i aqueix futur.
P: Quina diferència hi ha entre la poesia dels seus inicis i la d’ara?
R: Vaig començar per una poesia més de tipus líric que èpic però, com eren els anys de la dictadura franquista, de seguida em va interessar el realisme social i cultural del moment i la poesia social. Es pot ser líric, sentimental i amorós, i al mateix temps preocupar-te pel context social i històric en el qual et trobes i fer una poesia civil o social.
Lluis Alpera, al seu estudi. Foto: Almudena Agulló.
P: Sembla que la poesia es considera un gènere menor…
R: La poesia són imatges i metàfores, i la gent és mandrosa per a llegir poesia perquè no li han ensenyat ni sensibilitzat en l’escola. En el col·legi no s’estimula l’afició a la música, la filosofia ni a la poesia. Als professors de literatura els costa molt, prefereixen la narrativa; costa molt la interpretació de les metàfores i les imatges. Si no hi ha professors que ensenyen, difícilment els alumnes van a tenir la sensibilitat per la poesia. Sempre hi ha hagut un sentit per part dels mitjans de comunicació de presentar la poesia com una cosa difícil, per exemple, transmetent missatges del tipus: “la teua cara és un poema” (riures).
“EL POETA TÉ CONSCIÈNCIA DE L’EFÍMERA I TRANSITÒRIA QUE ÉS LA VIDA”
P: La poesia social arriba més als lectors, als ciutadans, és més fàcil?
R: Sí, perquè té un llenguatge més col·loquial, realista i al·ludeix a referències concretes amb les quals un lector pot identificar-se més que quan parlem d’un altre tipus de poesia. De fet, es diuen les coses claríssimes, per exemple contra un dictador, en aquest cas concret estic pensant en poemes de Pablo Neruda. La més difícil és la poesia filosòfica, metafísica, la lírica, l’existencialista…
P: En temps difícils, convulsos… és més necessària la poesia social?
R: Crec que hem de partir sempre de la llibertat de l’autor per a abordar el tema que ell vulga, sempre sent conseqüents. Un poeta civil no escriu sobre alguna cosa perquè està de moda, sinó per un compromís amb una col·lectivitat; açò ha de ser així. Per tant, la poesia social ha de mostrar autenticitat en sentiments i en conviccions.
Portada de les obres completes de Lluis Alpera. “Ulisses i la Mar dels Sargassos” (1963-2017- Onada Edicions)
P: La poesia ens posa als lectors enfront de les grans qüestions filosòfiques de qui som, d’on venim i a on anem?
R: Açò és lògic i natural, perquè hi ha un grau de rebel·lia personal sempre davant la gran imposició de la vida, nàixer i morir, i davant el que açò suposa, és a dir, a on anirem, hi ha Déu no hi ha Déu…
P: És a dir, que és la poesia és una via per a canalitzar aqueixes qüestions i afrontar la vida…
R: Sí, sí… és una forma d’entendre la vida i de lluitar contra les imposicions de la pròpia existència. Quasi el cent per cent dels poetes es plantegen al llarg de la vida aquestes qüestions i les plasmen en el paper. Per molt que vegem un poeta que és vitalista i amorós s’està qüestionant, per exemple, si aqueix amor ho perdrà o no ho perdrà i per tant es qüestionen el pas del temps i per tant es qüestiona la vida en si.
Si t’ha agradat aquesta entrevista, comparteix-la en xarxes socials. Inclou els nostres hashtags#LOBLANC, #CulturaAmbtu i #CulturaAmbmi #CompartimCulturaAmbtu. Per a conèixer altres esdeveniments en la zona consulta la nostra Agenda
Comentarios