Al juny de 1981, el suplement de Fogueres del diari La Veritat recollia en una sola pàgina, sense signatura i sota el títol “Dolçainers en la festa”, una xicoteta i melancòlica entrevista a Pascual Izquierdo, dolçainer d’Agost. En la entradilla el periodista escrivia: “Les bandes de música aquests dies no es concedeixen ni un minut de descans perquè els seus aires musicals arriben a tots els racons de la ciutat. Però al costat de les bandes de música hi ha també altres músics que, aïllats o en grups molt reduïts, posen la nota musical al carrer. Són els dolçainers tan tradicionals, d’altra banda, en tota la geografia del País Valencià”.
El veterà dolçainer agostense, amb trenta-cinc anys d’experiència, quasi des de la infància, havia sigut contractat per la Comissió Gestora de Fogueres des de 1966 per a posar música a dianes, cercaviles, cucanyes, carreres de sacs, danses… durant més de cinc hores diàries. “En tota la província a penes hi ha cinc o sis dolçainers –declarava Esquerre–. En ser tan pocs, estem molt sol·licitats. Quan ve el temps de les festes et criden de deu llocs al mateix temps i només es pot anar a un”.
Solament cinc o sis dolçainers en totes les comarques alacantines? El Capgrós, de Petrer; el Venedor-que-no-molesta, d’Alacant; els germans Boronat, de Callosa d’A Sarrià; un altre de Beniel, el Tibero… Fins a aqueix punt s’havien perdut l’esperança en una terra de músics com la nostra? I el dolçainer, com a músic autodidacta acostumat a la soledat en la llarga nit del franquisme, es lamentava: “Els joves no volen aprendre, perquè és molt dur i sacrificat. A Alacant els dolçainers són pràcticament una espècie a extingir perquè ací no hi ha llocs on aprendre com a València, on la dolçaina s’estudia en el conservatori. I clar, els joves no aprenen”.
Però l’adobat dolçainer no estava sol. Aquell 1981 li acompanyaven tres joves en cos de camisa blanca i dolçaina en ristre; tots de la comarca de l’Alacantí, però un d’ells anomenat Lluís Avellà i Reus, que no havia complit encara els vint-i-un anys, era natural de la ciutat d’Alacant, on el menfotismo tracta sempre d’extingir qualsevol foc.
“Vaig nàixer el 1960 al carrer Sant Telmo –em va comptar Lluís una vegada–, a una pensió on anaba la gent a tindre fills. No sé llaura, però fins fa poc baix d’eixa pensió hi havia un pub anomenat ‘Xaramita’. De ben xicotet sempre anava derrere dels xaramiters, a escortar-els, als festes del Raval Roig. Esperava els germans Boronat en la cantonada del meu carrer, al passeig de Ramiro, i els seguia a totes parts”.
Aquella instantània de fa quatre dècades, que il·lustrava l’entrevista amb Esquerre, mostra al jove estudiant Avellà, amb barba de tres dies, ulleres fosques, gest prudent i decidit, tenaç, respectuós; amb l’emoció de saber que, després d’aquell instrument, després de la dolçaina, estaven en joc molt més que la música: estava la memòria col·lectiva de la nostra ciutat en un món canviant de pachangas i guitarres elèctriques; la música tradicional a Alacant, després d’anys d’abandó provincià i nacional-folklorismo; els senyals d’identitat, la vigència de l’idioma dels nostres avis… A vegades, en una transició, quan el nou no acabava de nàixer i el vell acabava de morir, mentre creiem que agonitza una manera autoritària d’entendre la vida, un xicotet gest, una pretensió senzilla, un objecte musical tan diminut com una dolçaina, pot tindre tanta importància com les reivindicacions més universals.
Lluís Avellà anava a convertir-se amb el temps en un promotor fonamental de la dolçaina a les comarques del sud, motor de successives collas des de 1979, professor de dolçaina en els cursos municipals d’Aula Oberta, creador de l’Escola de Música Tradicional, mestre de gran part dels dolçainers de la ciutat d’Alacant sorgits en les últimes dècades i dels quals prendran el relleu en l’immediat futur.
Durant la transició democràtica, Avellà sempre va estar en la moguda alternativa dels Fogueres de Sant Joan. En 1978, en la primera barraca oberta d’Alacant, Arribar i Pouar (de la qual vaig ser president pel mer fet de ser l’únic que havia complit els díhuit anys), Lluís va contactar amb el gran dolçainer Joan Blasco, mestre de l’Escola Municipal de València, a través del seu fill Lluís Blasco i del seu alumne Paco de Montolivet, els qui van actuar en la barraca. En 1979, va començar a tocar la dolçaina de manera autodidacta en els Pous de Garrigós, gràcies a que la foguera del Pont, que era membre, li va deixar el local. Immediatament, al costat del seu germà Toni i a Miguel Lizón va muntar la colla Postiguet, en el naixement de la qual participaven altres gents vinculades a la música i a la festa: Juanito, Antonio, Rafa…
Quan va marxar a estudiar a la universitat de València, es va matricular a l’Escola Municipal dependent del Conservatori José Iturbe. Va cursar tres anys de dolçaina, va fer concerts al costat del mestre Blasco i va participar en nombroses actuacions al llarg del País Valencià, des dels primers Aplecs de Tales, als quals assistien quatre gats, fins al d’Alfarp, de 1980, on ja van participar nous dolçainers, que havien acabat els seus estudis amb Blasco, i, quan van tornar als seus pobles, van dispersar la collita d’una nova generació de dolçainers amb formació musical acadèmica.
Aquell 1981, quan a la província d’Alacant actuaven a penes mitja dotzena de dolçainers, es va produir una trobada paradigmàtica: l’IV Aplec de Dolçainers del País València, celebrat en Callosa d’A Sarrià. Als pocs dolçainers tradicionals que quedaven en actiu, es van sumar nombroses collas de nous instrumentistes. El Aplec de Callosa havia sigut organitzat per Lluís Avellà i altres membres de la colla Postiguet, ajudats per Eliseu García, de l’acabada de crear colla El Terròs, de Petrer, i amb suport de la corporació municipal. En aquella trobada fonamental, amb Avellà al capdavant, va poder escoltar-se a la colla Postiguet, l’única que existia llavors a la ciutat d’Alacant. Després d’un llarg camí, arribarien Sant Blas, Sant Antoni, el foc de la Colla de Dimonis L’Enceba, l’Escola de Música tradicional, Benacantil, Arrels, el Cocó… La passió i la vida. La manta al coll, A la llum dels fogueres, la Moixaranga… La nostra música emocionant. Perquè el perill d’extinció va ser superat amb tenacitat i lleialtat a la dolçaina; amb el plaer de la música i la duresa del seu aprenentatge, amb la dignificació d’aquest instrument imprescindible.
Amb Lluís Avellà i altres joves músics de la seua generació, a les comarques del sud, la dolçaina va passar de ser un instrument musical complementari, menor, a desfilar en la Festa al costat de les bandes de música, a viatjar per Europa i fer concerts a França, Itàlia, el Marroc… D’estar reduïts a la seua expressió més popular, els nous dolçainers han estudiat en els conservatoris, graven discos (aqueixa meravella Somnis d’Aixa), introdueixen la dolçaina en la música culta (ací està el magnífic grup Ternari, creat en 2002 pels dolçainers Eliseu Garcia i Silvestre Navarro, amb l’organista Francesc Xavier Gonzálvez), en el jazz (basta ressenyar l’experiència de Dolç Tab Jazz Project), en els temes de ball o en les bandes sonores per a pel·lícules (Què dir d’aqueixa emocionant versió de Tabarka, interpretada per Rafael Contreras i Eva Ortiz, segons la partitura de Luis Ivars!). Hui, les collas de dolçainers i tabaleters de la ciutat d’Alacant s’han normalitzat, es renoven i diversifiquen; fins i tot van arribar a federar-se amb els grups de ball tradicional de la ciutat i van crear la Federació de Folkore d’Alacant.
Els dolçainers alacantins, que ara ronden els seixanta anys, van prendre el relleu d’aquells músics resistents, autodidactes, que van aprendre dels seus pares i que van saber mantindre un instrument musical únic, d’arrels profundes en la nostra terra. Com vaig escriure per al disc Somnis d’Aixa, fa ara veintitres anys, s’ha complit un somni de música i de memòria. “Açí tenim la bellesa feta realitat, el sota viu del poble creador, arrelat a la nostra terra”. Els dolçainers d’Alacant agafen la melodia de la vida i la fan futur. Ací resideix el miracle. Música per a fer-nos més felices, més nosaltres mateixos, amb l’emoció de ser poble. Diuen que Lluís va marxar per sempre amb tot just cinquanta anys. No obstant això, una dècada després segueix en nosaltres, més present que mai. Cada vegada que escoltem La Moixaranga, i uns certs compassos de l’Himne de Reg embolicats en La manta al coll, molts recordarem el deute de gratitud que la nostra ciutat i la nostra generació té amb Lluís Avellà.
Homenatge a Lluís Avellà. Sala Rafael Altamira en la Seu d’Alacant el dia 18/03/2021
Comentarios