Quan apareix en les nostres vides la malaltia, s’aombra l’horitzó. Quan, com un cànter d’aigua gelada, se’ns vessa damunt aquesta cruel i indiscriminadora malaltia, quan apunta les seues arpes en la mansa recolzada del camí, resulta difícil dissenyar un pla. Com preparar-se per a combatre amb èxit els estralls, com aconseguir que el cor es mantinga en el seu lloc de sentinella sense claudicar, com apuntalar la serenitat, la sensatesa, com conservar el somriure, com aconseguir que les mans no tremolen, o que l’esperit no acabe arramblado pel torrent d’amargor. Els majors, els nostres majors, encadenats invisiblement a un tren fantasmal i abominable, s’allunyen de nosaltres a poc a poc, es distancien gradualment de la realitat boirosa que els envolta. A vegades, en una guspira de conscient seny, ens miren de fit a fit a través de les finestres obertes dels vagons, i il·luminen el paisatge fugaçment amb una bondadosa i bellíssim somriure, i després, com si obeïren a la crida d’un deure urgent i inajornable, reprenen el seu viatge, i el mut traqueteo d’aqueix tren espectral desacompasa amb violència els batecs del nostre cor.

Amb el transcurs de les jornades, una densa melancolia ens embolica en la seua tèbia abraçada, i no hi ha manera de trobar consol en les tasques quotidianes. De sobte, a la meitat de la calma, sense cap motiu, sorgeix una feroç disputa, un insult gratuït i despietat, un enfrontament immerescut, on només hi ha un púgil, afeblit i confús, amb el rostre emmarcat per les subtils i serpeantes ribes d’una vasta platja, banyada per l’oceà del dolorós pas del temps; un adversari d’estimat semblant, ja marcit, satisfet de finíssimes arrugues. A vegades, el conflicte resulta còmic, tan còmic, tan grotesc en la seua pintoresca vulgaritat, que un ha de fugir i eixugar-se les llàgrimes, a les fosques, a l’habitació de la planxa. La pluja, quan humiteja els carrers, s’arremolina entorn del plor abocat i arrossega al costat d’ell les petjades d’un pueril ressentiment que, fins ahir, es mostraven impreses en la superfície. Un es pregunta, amb immensa aflicció, quin va ser el delicte comés per aquests ancians que hui són arrabassats en vida del seu entorn familiar. Els majors són el preciós recipient que conté entendridores anècdotes, innombrables records convertits en tresors, els valuosos vestigis no sols de les seues pròpies vides, sinó de l’existència dels seus avantpassats. La malaltia terrible i implacable ha segellat aquest recipient, aquesta capseta meravellosa de joies, amb un forrellat acerat i injust.

Els nostres majors, que van vetlar per nosaltres, que es van desviure pels seus fills, pels seus nets, hui arraconats en un cruixent balancí, gesticulen innocentment mentre contemplen un indefinible punt en l’espai. Se’ns estripa profundament l’ànima en percebre que, per a ells, no som ara més que una difusa silueta, una ombra que creua inofensivament l’estada, una tènue brisa que a penes aconsegueix acariciar-los. És aquesta la sentència cruel d’un món aparentment inhumà que condemna a algunes persones, al final de la seua llarga vida, a transitar la sendera encenagado i laberíntic del més desolador oblit.