El Museu d’Art Contemporani d’Alacant, que celebra en 2021 el seu desé aniversari, inaugura l’exposició de Juana Francés “Atravesar la matèria d’improvís”. Aquesta mostra suposa una vista arrere. Quan el museu va obrir les seues portes el va fer dedicant una planta a la Col·lecció Juana Francés llegada a aquest museu per l’artista a la seua defunció i per això, ara, deu anys després es presenta un total de 34 peces de Juana corresponent a les etapes informalista i surrealista. Les terres i les caixes que abasten un període des de 1957 fins a 1979. la presentació d’aquesta mostra de Juana Francés en el dia 8 de març és un acte de reivindicació de l’art fet per dones tan poc visible en les col·leccions dels museus.

El regidor de Cultura, Antonio Manresa i l’edil d’Igualtat, María Conejero, han acudit al museu a visitar l’exposició al costat de la conservadora, Rosa Castells. Manresa s’ha mostrat “molt content que els alacantins gràcies a aquesta excel·lent exposició puguen tornar a gaudir en el MACA d’una important selecció de l’obra de Juana Francés, una artista fonamental en l’art del segle XX, en nombroses ocasions poc reconeguda».

Per la seua part la conservadora del MACA, Rosa Castells ha assenyalat “que és necessari reivindicar el treball artístic de Juana Francés, una de les artistes essencials de meitat del segle XX, tornar a mirar-la, tal com van fer els seus contemporanis. Juana no és una artista a la qual rescatar perquè ningú l’haguera valorada en el seu temps.

Tot el contrari. Juana Francés va ser protagonista al costat d’altres artistes de la renovació de la plàstica contemporània espanyola que a la fi dels anys 50 passa per la creació del grup El Pas i Juana va ser l’única dona membre del grup. Al costat d’aqueixa generació i amb l’extraordinària qualitat dels seus treballs comptava amb el reconeixement a nivell nacional i internacional.

Va participar en diferents edicions de la Biennal de Venècia (1954, 1960 i 1964), en la mostra del Solomon Guggenheim de Nova York titulada «Before Picasso; After Miró» de 1960 i la «Modern Spanish Painting» de 1962 en la Tate Gallery de Londres. Era el llenguatge de la modernitat i Juana Francés, atenta als nous corrents artístics que s’estaven desenvolupant fora d’Espanya, contribueix de manera essencial a la modernització d’aqueixa Espanya endarrerida. Amb el temps, la història de l’art l’ha anada oblidant, silenciant injustament. Només cal tornar a mirar les seues obres amb aqueixa presència tan inefable, tan contundent encara que hagen passat ja més de mig segle des de la seua realització. I per descomptat, continuar investigant-la.”

L’artista

Juana Francés de la Campa (Alacant, 1924 – Madrid, 1990) és una de les artistes més contundents del panorama artístic espanyol de la segona meitat del segle XX. Hi havia molt poques dones en primera línia d’avantguarda però ella sempre va ser allí, amb personalitat pròpia, atenta a les preocupacions plàstiques d’una generació d’artistes que van revolucionar l’art, impulsats per una situació política, social i cultural coercitiva.

La pintura de Juana desprén un rumor insistent: un profund desassossec, una angoixa que aflora en totes les seues obres. Ja siga pel tema, per la composició, pel gest, per la matèria o pel color, la pintura de Juana Francés està embolicada en una atmosfera irrespirable. Són obres dures, complexes, compromeses i asfixiants… però d’una gran qualitat pictòrica que van destacar llavors en les més importants biennals i exposicions internacionals de l’art espanyol contemporani. Juana comptava amb el reconeixement nacional i internacional. La història de l’art l’ha oblidada després. I és necessari recuperar-la.

Juana Francés va realitzar en 1990, un acte de generositat amb la ciutat d’Alacant. A la seua mort va donar la seua col·lecció als museus de quatre ciutats espanyoles: Saragossa, Madrid, València i Alacant. Així va ser i hui, el Llegat Juana Francés pertany als fons del Museu d’Art Contemporani d’Alacant per a gaudi de tots.

M’interessa la matèria com a mitjà, 1956-1963

A mitjan anys 50, Juana Francés s’aventura en una de les seues etapes més fructíferes: l’informalisme matèric. Una investigació pictòrica que li va portar a formar part (sent l’única dona), del grup El Pas, col·lectiu de gran importància en el panorama artístic espanyol de mitjan segle XX. A aquesta època pertanyen una sèrie esplèndida d’obres arriscades on els grisos, sienas i torrats, els colors de la terra, i el negre o el blanc, regat o degotat, conviuen amb la matèria treballada amb una manifesta violència gestual, creant composicions dinàmiques, obertes i expandides. Al principi són arenes i terres de diferents gruixos per a poc després, incorporar materials de rebuig i fragments de la naturalesa: objectes trobats, trossos de rajola, ceràmica, vidres, etc. configurant uns collages naturalistes pròxims als plantejaments dadaistes o a l’art povera.

Som ja robots o comença la funció? 1963-1979

En les últimes pintures informalistes s’endevinen ja una formes humanoides que prompte es convertiran en rostres monstruosos, configurats per una massa pictòrica en la qual es van incorporant fragments d’objectes: ulleres, esferes de rellotge, peces de radi, rosques, endolls, bugies, cables, etc. a manera d’assemblatges tecnològics. Cabezas allotjades en caixes com si foren finestres, en edificis i escenaris urbans, que empresonen a uns éssers amb potes o rodes. Són els rotópedos, protagonistes absoluts d’unes obres que creixen en tridimensionalitat per a expressar la incomunicació de la contemporaneïtat i del progrés tècnic.

Els irònics títols d’aquestes obres evoquen la soledat de l’ésser humà atropellat per les mateixes forces que ell mateix ha creat. És per a Juana, un període de maduresa artística on subjau la crítica a una societat que tot el numera i arxiva, on la persona, cosificada, experimenta una profunda soledat en la immensa cridòria del món en què vivim.