Una possible radiografia social d’aquesta candent i irritable època, que tan feliçment gaudim, que tan privilegiats ens sentim d’avivar, seria aquesta: un senyor li diu a una senyora que calar-se hui un barret és de ser un lluç. L’agreujada —el lluç del barret— interposa immediatament una demanda per a restablir el seu honor, prou malferit. El gremi de barreters tramita una urgent querella per a salvaguardar el prestigi de la seua professió i combatre grandària menyspree. La confraria cantàbrica de pescadors, amb exaltada quimera, esperonada per la insuportable injúria, acudeix així mateix als tribunals per a defensar la tacada dignitat del anacanto. El magistrat, després de sesuda i llarga deliberació, absol a l’ofensor, a l’infame, a l’opressor de lluços. El tribunal crema a continuació com una pira troiana, com una rabiosa foguera de Sant Joan. Hi ha confeti i palmes al carrer, hi ha abraçades i festejos a mitjanit, hi ha la teua tia.

A un lector coherent i previngut tot l’anteriorment exposat li semblarà una basta farsa, i ho és, no n’hi ha dubte. No obstant això, aventure’s vosté, si disposa d’ànim i suficient audàcia, en l’espinosa arena, en l’enfangat rode de les xarxes socials, i deixe caure un acudit. Un xicotet, un acudit innocent, sense maldat, sense mala bava, i veurà la que en un tres i no res s’organitza. No importa a qui apunte la broma, és irrellevant que el dard inofensiu al·ludisca a l’un o l’altre col·lectiu —la societat es divideix hui en infinits col·lectius; els que carreguen a l’esquerra, per exemple, són un prestigiós col·lectiu—, és inútil que vosté s’afanye després a explicar l’acudit, a llevar ferro, a aplacar la flama: li donaran porrades fins i tot en la tercera vèrtebra.

És aquesta la gloriosa era de l’estupidesa, de l’ofensa per tot. És aquesta l’època radiant del ressentiment a flor de pell. Hem de mesurar mil·limètrica i constantment les paraules, hem de ponderar minuciosament la —suposada— obra intel·lectual, el gruix i la corba de la pinzellada, la rematada arriscada i florida del vers. Vivim en un rutilant període en què no es pot debatre sense molestar, sense traure les ungles, sense bramar com un animal sentenciat. L’obrer s’ofén perquè el jubilat examina el seu treball gruñendo, recolzat en la tanca, ociós, i el jubilat s’ofén perquè l’obrer belluga la rajola amb poca gràcia, amb indolència, i, a més, així no es fa, així no és, aqueixa rajola ací no va, talossa. La senyoreta de bell cabell blau s’ofén i ensenya l’ullal perquè un cavaller li cedeix el pas, i el cavaller —tan cortés, pensava ell— exhibeix la seua elevada protesta perquè un mosso enflequillado de pantalons caiguts subestima els seus cabells blancs amb certa plec: senta vosté, mocós, aquests cabells blancs són de brunyida saviesa. “Pingavieja”, exclama el mosso, i arranca a córrer ensenyant mig cul.

Hi ha pel·lícules que hui no podrien rodar-se. Hi ha llibres que hui no podrien escriure’s. Hi ha poemes d’encés amor que hui no podrien dedicar-se. La gran paradoxa de la democràcia i la llibertat. Ofenga’s vosté, si així ho desitja, amb solo trepitjar el carrer. Motius hi haurà. I, de no haver-los, invente’ls vosté al seu antull, al seu capritxós lamente. Sobren tribunals.