El passat dissabte Maria del Mar Bonet va portar fins al Teatre Arniches l’espectacle Cinquanta anys d’escenaris, que podríem dir mai suficientment celebrats, perquè la sensibilitat, la poesia, la versatilitat musical més intensa, l’emoció plena han estat sempre al llarg de tots aquestos anys.
Maria del Mar Bonet ens va cantar i ens va parlar també dels poetes que ha musicat, entre ells noms com Joan Alcover ,Bartomeu Roselló-Pòrcel, Joan Vinyoli, Miquel Costa i Llobera, Anselm Turmeda… Ens va parlar entre cançó i cançó de les nombroses influències i de paraules amigues com les de Toti Soler, Ovidi Montllor i tants altres, dels temps i ritmes d’una trajectòria sempre oberta, amb l’amor per la música i per l’art, des de les seves primeres cançons a Mallorca fins a l’actualitat d’un disc (Ultramar) realitzat amb alguns dels músics més interessants del panorama cubà.
María del Mar Bonet. Foto: María Cortés Teatre Arniches.
Després del concert vàrem tenir l’ocasió d’entrevistar-la per als lectors de Lo Blanc, i us hem de comptar que va ser en tot moment molt amable i atenta.
Pregunta: Abans de tot, enhorabona pels cinquanta anys d’escenaris. ¿Com estàs vivint-los?
Resposta: Bueno, molt bé, molt contenta, la veritat, sí, sí. Ha sigut un any preciós, preciós, de veure a molta gent, molts escenaris, molta música, molts músics, molt, molt de tot. Ha sigut preciós.
P: Una qüestió que em fa molta curiositat, en aquest temps de ràpides xarxes socials, d’un poc de frivolitat a l’hora de mantenir l’atenció a la cultura, casi no tenim temps per pensar, ¿Com veus aquest temps?
R: Doncs, això, igual que m’has dit, no? Que és un temps, doncs, de que tothom va molt depresa potser per als medis que hi han ara d’internet i de tot això que, per una banda diuen que la gent arriba a molta gent, i per un altra que és una cosa tan ràpida que no tens temps d’absorbir-ho, jo crec, no? I jo tinc moltes ganes que arriben uns altres aparells, de vertitat, per oblidar-me d’aquestes pantalles, que tot el dia estàs amb la pantalla del televisor, la pantalla de l’ordinador, la pantalla del telèfon, tot son pantalles, no? I clar, tothom veus sempre mirant una cosa que no és la vida, així que la vida no es mira, es mira una màquina, no? Que diu coses sobre la vida però, jo no dic que no les digui bé, dic que no és real, és una cosa virtual sempre, no? I que estem perdent…
Doncs, jo me’n recordo quan jo era petita que jugava en el carrer amb amics i m’els estimava molt, i encara m’els estimo. I disfrutava d’inventant-se coses, de recórrer, de córrer, de fer jocs, d’inventar històries, d’escoltar històries, no? I ara veus tots els nens amb l’aparell, això a mi em fa pena, a mi em fa una mica de pena, la veritat, no voldria ser, doncs, allò que dic “tot lo del futur és tal” i “lo pasado fue mejor”, a mi no m’agraden aquestes frases perquè de veritat són de veritat de vegades també, però bueno, clar, també parles de la infantesa, parles de la joventut que són moments molt bonics, pero jo tinc molta molta molta alegria de que en aquells moments que jo he viscut no entresin les pantalles, eh? Molta alegria d’això, i així us ho he de dir perquè és com ho penso, la veritat.
P: Un altra curiositat, per a una artista com és el teu cas, que has fet tant per la cultura des de Catalunya i també des de ací, des de tants llocs… ¿Què et pareix una societat com aquesta, que fa uns anys no ens hauríem cregut el que està passant, els nivells de total desconnexió, que no escoltem ja cançons en català a la televisió, cançons en euskera, en gallec…?
R: Sí, però això fa molts anys que passa, que no se sent. Perquè la televisió està agafada per multinacionals, per coses que venen ja de fora, bueno i les ràdios també més o menys. No sé per què jo de vegades penso: m’agradaria que la gent jove no pensés tant en cançons en altres llengües perquè al mateix no els entén, no?
María del Mar Bonet. Foto: María Cortés Teatre Arniches.
M’agrada que la gent escolti cançons en la nostra llengua però jo no en faig tampoc cap d’imposició, jo quan era jove en sentia en francès, en anglés, en moltes llengües, i m’agrada sentir, i el que jo he fet realment no ha estat per obligació, no ha estat per salvaguardar res, ho he fet amb molt de plaer, amb un plaer absolut, el que feia, el que sentia per els poetes, el que sentia per la meva llengua, sempre per mi, doncs, el llenguatge es el de l’ànima, i l’ànima per mi es la nostra llengua també. Si jo pensés, vull dir cantés en català i pensés en japonés, doncs, potser ho faria molt malament, però jo penso amb la meva llengua i vull cantar amb el llenguatge de la meva ànima, que és el català, no per obligació sinó perquè jo quan canto, doncs, amb altres llengües no sento que sóc jo, no sóc jo, sóc com una persona rara, no em reconec.
La veritat és que no em reconec amb altres llengües, per això jo canto amb la meva, pero bueno, llibertat d’expressió, que la gent faci el que vullga, però a mi em fa molta pena que no es pugui sentir més la nostra llengua, que no siguem més xovinistes, no? Amb el fet. doncs, mira, hi ha molt teatre en català, hi ha molta literatura en català, en canvi la música es sent poc en català per als nostres medis de comunicació, i això per exemple França no ha fa, i Grècia tampoc, i Itàlia tampoc, són més xovinistes que nosaltres, el que passa és que nosaltres pertanyem a uns països petits, i potser per això no tenim tant d’espai per posar la nostra llengua.
Però de vegades sento coses o veig coses de televisió francesa, que recorden els seus músics, que tornen a cantar les cançons del Brassens gent jove, vull dir que’n parlen de tota la chanson francesa, que salvaguarden la seva llengua d’una manera absolutament increïble, i a les hores dius és una pena però, clar, ells tenen el Canadà, tenen moltes illes, tenen molta part africana, vull dir, molta gent que parla francés, i això no ho tenim nosaltres, i es aixína, però bueno, ja ho deia el Miró que les coses petites són universals, i jo crec que la nostra llengua és universal, encara que pertanyi, doncs, a països petits, no? Als països catalans que no és tan gran com un altre lloc del mon.
P: Volia sugerir-te amb la segona part de la quëstió anterior que, potser hi ha alguna part de la cultura oficial que no arriba mai a reconèixer bastant allò que s’hauria de reconèixer. Cosa que com bé deies a França no pasaria tant…
R: Sí, viuen amb un món que, vull dir, abarca molt poc, que no s’interesen per la cultura per exemple catalana, ni gallega, ni basca, i en prou penes l’andalusa. Jo diria que, bueno, és la copla, no? Vull dir, i altres coses, però jo crec que és una pena, això ja ho vaig pensar fa molts molts anys quan hi havien els socialistes al poder amb el Felipe González. Ja vaig pensar: mira, a lo millor sent una gent d’esquerres, doncs, comprendran que tenir altres llengües i altres cultures és una riquessa… I no, tampoc, són molt espanyolistes i no hi ha manera, i jo crec que és com un complexe, com que no saben qui som perquè no s’enteren, així no ens posen a les universitats, vull dir les universitats centrals diguesim de Madrid i d’altres llocs, s’haurien d’enterar els nois i noies del que passa a tot l’estat espanyol, s’haurien d’enterar de la cultura, de la llengua, de les cançons, de les pintures, de les pel.lícules, i no s’enteren de res, ací estan sempre a dintre d’un altre món, i clar, la ignorància és la que fa el desastre, la ignorància sempre és molt dolenta.
Ignoren el basc, ignoren el gallec, no s’enteren de res, no per què? Doncs, perquè no surt en lloc, i no ho posen a les escoles, una mica, es que haurien, jo no dic que les escoles siguin en euskera a Madrid o en català, dic que s’en enteren una mica de les nostres llengües diferents que són una riquessa per ells també, com per nosaltres ha sigut el castellà, nosaltres sí que estem enterats, per la força, sí, pero bueno, estem enterats, i jo la veritat m’agradaria que fos una cosa compartida, vull dir, no com que ens quedesim nosaltres amb la seva cultura, sinó que ells també es quedesin amb la nostra, i clar, estimarien més el que tenen… Fins ara, clar, arriba un moment que la gent s’en vol anar d’aquesta situació, es normal.
Si t’ha agradat aquesta entrevista, comparteix-la en xarxes socials. Inclou els nostres hashtags#LOBLANC, #CulturaContigo #CulturaConmigo #CompartimosCulturaContigo. Per conèixer altres esdeveniments consulta la nostra Agenda
Comentarios