Aquests dies estranyíssims en què la pandèmia originada per la covid-19 copa tota la informació, i semblen ja d’un altre temps les alegres notícies i ressenyes sobre esdeveniments culturals, estrenes o desfilades, tirem la vista arrere i veiem que, històricament, els sectors moda han sigut detectors infal·libles de l’arribada o final de qualsevol crisi; com a radar que són dels nivells de consum. I aquest radar pot estar marcant una bolcada les conseqüències de la qual ni imaginem. La moda és avançada de tots els canvis socials, i fins dels artístics. No és gratuït que tants analistes i sociòlegs li dediquen el seu temps, no és per a menys; no sols dicta tendències de consum i ornament, també les prediu.

Tots els ultraoptimistas de l’actualitat, que llançaven fins fa mesos boniques consignes per a adornar tasses i samarretes, tantes vegades repetint que el món no es per a, han comprovat que el món sí es per a a vegades i que el desficaciat també pot passar. No imaginàvem mai que el principal accessori amb què esperaríem l’arribada de l’estiu de 2020 seria una màscara, conjunyida amb una esperable hipocondria majoritària. Ja no serà estrany que rebem el bon temps amb màscara, guants i fins a ulleres de protecció màxima. Tot amb una creixent distància interpersonal de seguretat, aqueixa mateixa que ens impedeix creure com seran les pròximes desfilades de moda, estrenes cinematogràfiques o teatrals… El patit teatre, que encara que adobat en mil crisis successives, no mereixia per descomptat aquest tristíssim llarg tancament.

La moda seguirà la seua funció, veurem a les cases de moda integrant màscares de disseny, màscares d’alta costura per a mitigar l’evident trencadissa estètica; que a ningú se li ocórrega vindre amb això de la fivolidad de la moda. Doncs clar que la seua lleugeresa atén l’estètica, aqueix estudi de les coses belles i el seu significat, element consubstancial per a la creació en moda. Igual de contundent que els centellejos de solidaritat sense els quals aquest temps d’espera, d’esperança, no seria suportable. Hi ha retalls de lluminosa solidaritat recorrent el present, com la unió espontània d’innombrables costureres i modistes independents, que s’han llançat a confeccionar i distribuir milers de màscares i bates, desinteressadament (desinterés no, perquè sí que les mou l’interés de millorar les coses). Un ingent esforç diari de coodinación, d’enginyar materials, per a materialitzar l’inexistent a partir de retalls, llençols, samarretes… Gran quantitat de tèxtils d’apilament domèstic s’han convertit en intents de protecció que ha arribat a veïns, farmacèutics, transportistes, guàrdies municipals, personal sanitari i de residències…

Com deia una d’aquestes dones prodigioses, “les costureres sempre han estat unides davant les grans desgràcies”. Dones, i també homes, que mereixeran que ens recordem d’elles i ells també quan tot passe, quan tornen els temps alegres i tornem a les consignes boniques per a adornar la banalitat dels bons temps.