Es poden navegar avui les aigües tèbies i serenes, poc crespades, d’un reconfortant matrimoni i, de sobte, inesperadament, versi un abocat demà al naufragi, a la negra i silent solteria. En menys que canta el puñetero gall. De la preciosa compenetració, de l’amor còmplice, dels anys batallant junts, de la sendera recorreguda de la mà, recolzats amorosament en la barana de roure; d’enfrontar-se braç a braç contra l’adversitat, contra la bilis de la sogra, fent pinya contra els endevins; d’erigir-se en parella modèlica i envejada… al “aquí et quedes, món amarg”. I tot en un fugaç parpelleig.

L’error sublim —aquí arriba la broma—, l’error habitual, reiterat, convertit ja en forçosa norma social estipulada: tirar-se en braços d’una mascota, o viceversa. Tractar de curar la pena ampla i pròpia acariciant el suau llom pelut d’una criatura entranyable. D’una criatura tendra, bondadosa, però illetrada, d’escàs verb. I apunten llavors les tardes infinites d’abisme, de terrible solitud, de preguntar-se tossudament pel cruel sentit de la vida —com si això importés alguna cosa, com si tinguéssim ara que gargotejar el foli amb quatre versos pomposos—, de preguntar-se també per les arrels enceses del dolor…, i el gat panxa a dalt en el sofà, advertint l’amargor del solter i mostrant la més impertinent indiferència. Dona’m pa i digues-me ximple, és a dir, dona’m penso i prossegueix tu amb el teu ridícul turment. El sobrevingut ascetisme és complet i més suportable, fregant el lirisme, amb un periquito en la gàbia. Els lladrucs del gos com a substitutiu de la floreta amorosa —bones són coques— d’un atractiu maromo d’ulls garzos.

Es llegeix més i molt millor en solteria, amb un gat sobre les cames. De tant en tant, se separa la vista del llibre i es queda un mirant a l’infinit amb expressió mema, com examinant, curulla d’espiritualitat, els bastidors de l’univers. Trist desamor en tapa dura. Que bell resulta donar curs a l’aflicció, balancejant-se en el balancí, amb l’animal tirat al costat de la chisporroteante xemeneia. Que bell, què profundament se sospira en lamentar les grises amargors del desamor mentre es passeja al gos entre els pins. Mentre es recull la caca i es guarda en la bosseta negra.

Ai, quantes sensuals vetllades s’han fet malbé per culpa d’una mascota. Portar a una mossa a casa i que el gos li estampi dos chorreantes lengüetazos en la boca. Amb quina assiduïtat es retalla el temps de visita quan es troba a un gat en l’idíl·lic sofà. Que hàbil no haurà de ser l’amant per a no perdre concentració i corda mentre li ronda el hàmster per l’esquena. Malament se surt d’una solteria presumint del profund amor per la mascota. Pèls de gos fins i tot en el front, fins i tot a la roba interior, la qual cosa indueix, d’altra banda, a la grotesca confusió. Mai hi haurà suficients veles aromàtiques per a disfressar la singular aroma de les capsetes de sorra.

De l’experiència mundana s’infereix, permetin-nos el corol·lari, que el solter és el millor amic del gos, i la soltera, del gat.