L’escriptor i periodista Máximo Huerta, que acaba de recuperar la “o” del seu nom desapareguda durant el seu pas per Canal 9, acaba de publicar un nou llibre, ‘Intimidad improvisada’ (Espasa, 2019). Per les seues pàgines desfilen reflexions, relats breus i il·lustracions realitzades pel mateix autor, després d’una època de turbulències, que parlen de la vida quotidiana, dels xicotets detalls que donen valor a l’existència i que tots compartim en major o menor mesura.

Máximo Huerta va participar el passat 17 d’abril en el cicle ‘Escriptors i el Mediterrani’que organitza Casa Mediterráne, en una trobada moderada per l’editora Marina Vicente, davant un auditori replet malgrat la difícil data, en plenes processons de Setmana Santa.

L’autor cultiva diversos gèneres: novel·la (‘Que sea la última vez’, ‘El susurro de la caracola’, ‘Una tienda en París’, ‘La noche soñada’ -guanyadora del Premi Primavera de Novela 2014-, ‘No me dejes/Ne me quite pas’, ‘La parte escondida del iceberg’ y ‘Firmamento’); relat ilustrat (‘El escritor’, ‘Elsa y el mar’, ‘Partir de cero’ y junto a María Herreros ‘Paris será toujours Paris’); y libro de viatges (‘Mi lugar en el mundo eres tú’). Ademés ha co-escrit l’obra de teatre ‘Más sofocos’ i íntegrament el texto ‘Me quedo muerta’.. Huerta va concedir una entrevista telefònica a la Revista Casa Mediterrani en la qual va fer gala de senzillesa i de la sensibilitat que caracteritza els seus escrits.

Pregunta: Com ha sigut el propòsit del seu últim llibre, ‘Intimidad improvisada’?

Resposta: És un llibre que ha sorgit com succeeixen les coses bones de la vida: per sorpresa. No tenia intenció d’emprendre aquesta selecció de textos, però m’ho va proposar l’editorial i em va semblar que era un bon moment de fer resum, una aturada i dirigir una mirada assossegada al teu treball, un punt mort cap a una altra novel·la. Era una manera de parar i arrancar un altre temps. Em semblava necessari fer inventari, mirar què tinc i cap a on vaig.

P: En el llibre de viatges ‘Mi lugar en el mundo eres tú’ sosté que fugir dels problemes viatjant no serveix de res perquè al final un sempre acaba trobant-se a si mateix.

R: Quan fas mudança et portes també els problemes damunt i quan fas viatges en la maleta no solament tires roba, sinó també els teus sotsobres o els teus desitjos, que viatgen amb tu. Això no desapareix. És bo afrontar els problemes i saber que vindran uns altres. No obstant això, el dolor no té memòria, però l’alegria sí.

P: ‘Intimidad improvisada’ es deté molt en els detalls de la vida quotidiana. El llibre és un cant a la importància de les xicotetes coses?

R: És això. Quan vaig començar a escriure textos breus em vaig proposar no parlar de temes d’actualitat, sinó de les xicotetes coses, que són les que et pertanyen. El record del collaret de la teua àvia, l’olor d’un camp de lavanda, un cap de setmana a la platja, el café en companyia o només, el so de la teua neboda aprenent a tocar el piano… Aqueixes xicotetes coses que són les que fan la vida. Aquesta era la premissa a l’hora d’escriure tots aquests textos. Per això es titula així, ‘Intimitat improvisada’.

P: Els lectors es poden sentir identificats en molts passatges del llibre.

R: Sí, jo crec que a tots ens passen les mateixes coses, amb un volum diferent i amb uns matisos diferents. Tot el que passa desapercebut és el que hem de mirar més i el que després tirarem veritablement de menys.

P: Hi ha persones que poden sentir el mateix que vosté escriu, encara que potser manquen de la capacitat per a expressar-ho amb aqueixa precisió.

R: Sí, m’agrada molt quan un lector que diu: Has expressat amb paraules el que jo sempre pensava, acabe de veure’m en aqueix passeig o a mi també quan trenque una galeta em ve la imatge de la meua àvia. Aqueixos xicotets detalls en els quals a vegades un escriptor es fixa, perquè tens la mirada més entrenada. Per això m’agrada quan el lector es veu en el text. És com quan escoltes una cançó i penses: Aqueixa cançó és meua. De la mateixa manera, quan un lector, de sobte, en un llibre es veu reconegut és la comunió perfecta.

P: En les seues obres ocupen un lloc destacat les il·lustracions. De fet té un Màster en Disseny Gràfic i Il·lustració Editorial i en aquest últim llibre ha inclòs creacions pròpies. Què aporta un dibuix a l’hora d’expressar allò que no es pot plasmar amb paraules?

R: Per a mi dibuixar en aquest llibre ha suposat incloure emocions. Els xicotets dibuixos que he fet, que són de traç lleuger i subtil, reflecteixen les emocions que he sentit en aquest últim temps, en el qual estava més callat i m’abellia romandre en silenci. Dibuixar és una altra forma d’expressar-se. Cadascun representa una emoció, un impuls… A vegades a més no trobes les paraules o no et fan falta, llavors dibuixar ha sigut el relax del silenci. Volia incloure’ls per a inserir les emocions d’aquest últim temps.

P: París té un especial protagonisme en les seues novel·les. Quina és la raó d’aquest interés? Què li uneix a aquesta ciutat i a la cultura francesa?

R: Una cosa tan simple com unes ties de poble que eren emigrants i quan tornaven de França sempre em portaven bombons al setembre després de la verema. Llavors, la qual cosa per a un xiquet és una sorpresa, amb el temps es converteix en una Arcàdia, en un viatge on creus que succeeixen coses meravelloses. Es va convertir en un lloc mitificado, el mitifiqué buscant cançons, literatura.. i alguna cosa inspiracional que volia conéixer.

Vaig començar acostant-me a la cultura, tant a la música, com a la pintura i la literatura, i després em van enamorar tots els seus moviments culturals, des de la nouvelle vague fins a la ruptura dels anys 20. Sempre he sentit fascinació cap a la cultura francesa, així com a l’amor i el respecte que es té a França cap als escriptors, els pintors i els actors. La cultura és el seu senyal d’identitat, se li vol, se li acarona i sempre m’ha semblat un exemple a seguir. M’ha generat moltes satisfaccions, moltes bones estones i molta inspiració.

P: Quin acolliment han tingut els seus llibres a França?

R: Perquè jo vaig signar molt a gust ‘Una botiga a París’, sent un llibre molt difícil per a un francés, perquè no li diràs com eren els anys 20, és alguna cosa que ja coneix. Però va ser meravellós estar en el Saló del Llibre de París, signant, explicant de què anava el llibre, atesos els lectors que s’acostaven, els qui el compraven amb molt d’interés. Ho vaig gaudir molt. Crec que també tradueixen ‘La part amagada de l’iceberg’ i estic molt content. El públic francés és molt exigent.

P: Una pregunta que no li resultarà molt original últimament és per què ha tornat als seus orígens, recuperant el nom en castellà que figura en el seu DNI, Màxim?

R: En el seu moment el van traduir al valencià perquè anava a presentar en Canal 9, on vaig entrar anomenant-me Màxim i vaig eixir cridant-me Màxim, després es va mantindre. Però en aquest temps de turbulències, impossible d’aterrar, la família, els amics i la meua casa han sigut la millor pista d’aterratge, i encara que pot sonar estrany ha sigut una decisió emocional tornar a posar la “o” que em van llevar. No obstant això, això no significa que vulga que ara em diguen Máximo tots, qui ho preferisca, que em continue cridant Màxim, no hi ha cap problema. És com tornar a casa. Per això et deia que ‘Intimidad improvisada’ és un punt i a part, un tornar a les coses que t’agraden i al nom que figura en el DNI, el mail, els rebuts, les cartes, els bitllets d’avió… No suposa cap canvi per a mi.

P: Té una carrera molt polifacètica, com a periodista, escriptor de novel·les, relats i llibres de viatges, il·lustrador i autor teatral. En aquest àmbit ha co-escrit ‘Més fogots’ i és autor de l’obra ‘Me quedé muerta…

R: De la qual després van fer més versions, sí.

P: Com ha sigut la seua experiència teatral?

R: M’han proposat diverses vegades escriure obres de teatre i passar alguns llibres a text teatral, però em dóna molt vertigen, perquè el que he fet va ser més per l’impuls, les ganes i la il·lusió, que és el que em mou moltes vegades. Per a fer textos teatrals o convertir llibres en obres necessites altres armes, que jo no maneig, però bo mai se sap, potser m’abelleix i dic que sí a alguna proposta. Per a mi, fer diverses coses, cinema, teatre, periodisme, relats breus, columnes o novel·les, em sembla fantàstic. Crec que tots hem de tindre una miqueta de Colette i ser novel·lista, periodista, guionista, libretista, artista de cabaré… Cal saber tindre la mirada àmplia i gaudir.

P: Finalment, què va suposar per a vosté rebre el Premi Primavera de Novel·la 2014 amb ‘La noche nsoñada’?

R: ‘La nit somiada’ és per a mi una novel·la molt important i que m’entregara el premi qui jo més admirava i admire, Ana María Matute, va ser un recolzament i com dir-me: Vas bé, no t’has equivocat de camí, per molts prejudicis i mirades de perfil que hi haja. Que Ana María Matute m’entregara el premi, les confidències que vaig tindre amb ella… van suposar un esperó meravellós.

Record que va ser un dia especialment ple d’emoció, un lliurament del premi que quasi se m’ha esborrat de tantes coses que van passar. Al final sé que m’ho vaig passar molt bé, però desconec exactament l’ordre del dia. Haver rebut el Premi Primavera és un dels millors records de la meua vida. Aquest i haver conegut aquest estiu, enmig de les turbulències, que Gabriel García Marquez havia llegit ‘El murmuri del caragol de mar’. La seua dona em va enviar una carta aquest estrany estiu i saber que m’havia llegit i tot el que opinava García Márquez va ser el segon regal de la vida.

Més informació sobre Màxim Horta, en el seu web maximhuerta.com

Fuente: Revista Casa Mediterráneo