La secció «Dones que ens escriuen» ja no es pot dir «nova», ja que amb aquesta col·laboració de setembre aconsegueix la xifra emblemàtica de nou mesos de publicació ininterumpida. Fins hui, i tenim intenció de continuar, nou dones ens han escrit sobre les seues inquietuds literàries i sobre la seua última obra publicada.

En aquesta ocasió, és un honor presentar a LINES GONZÁLEZ, una escriptora asturiana d’origen, però ciutadana del món, a la qual vaig conéixer a Rabat durant el meu destí en la Conselleria d’Educació de l’Ambaixada d’Espanya. He tingut el privilegi d’assistir al naixement del seu llibre, Guia sentimental de Rabat, i de veure-la créixer com a autora de narrativa. Cada nova publicació va consolidant, pas a pas, la seua reeixida carrera literària. Aquest text que ens envia dona fe de la seua qualitat literària i humana.

Em diuen Ángeles González Álvarez encara que em sent més identificada amb l’apel·latiu Lines que la meua mare em va rebatejar.

Vaig nàixer a Gijón a l’octubre de 1954.

Escric des que era molt, molt xicoteta; de manera quasi ininterrompuda. Escrits que guardava gelosament en cuidats quaderns lluny de la vista de tots. No va ser fins a l’edat de la jubilació que em vaig plantejar revisar, donar a llegir i publicar alguns d’aqueixos escrits.

Escriure, en el meu cas, és una necessitat íntima; en últim terme és una catarsi, un últim repàs, dolorós i gojós alhora, de tot quant va esdevindre davant els meus ulls massa prompte sense que poguera enviar-lo per complet al calaix de l’oblit ni donar-li una explicació racional. Allò que no va poder ser comptat, excepte davant la professional terapeuta, conforma el nucli més significatiu de la meua narrativa.

Va voler la sort que l’any 2002 obtinguera el XXVII Premi Internacional de Narrativa Tomás F. de Arteta, amb un relat de tot just sis folis al qual m’havia presentat gràcies a la insistència pesada de Deissan, professora tunisiana que en aquells anys impartia classes d’àrab clàssic a les aules d’Extensió Universitària amb seu a Gijón. El meu oblit del certamen i de la decisió del jurat va ser tal que quan em van telefonar per a comunicar-me que havia resultat guanyadora, no vaig encertar a saber, fins a passats llargs minuts, quin era el motiu de la crida perquè havia oblidat per complet el certamen així com la meua concurrència a aquest.

Vaig estudiar Magisteri perquè en els últims anys de Primària vaig conéixer a una d’aqueixes docents vocacionals capaces d’orientar o de redreçar les vides més mancades d’objectius i de metes. De la seua mà van arribar les primeres lectures, les que em van bolcar ja, definitivament, cap a la caça de quant apareixia davant els meus ulls en forma de llibre. L’acte de soledat que significa situar-se enfront d’un llibre obert darrere l’altre, no va anar mai per a mi tal acte de soledat sinó, més aviat, una unitat joiosa i callada que transcorria subsumida en la realitat ambiental, la realitat del viure amenaçador o incomprensible del dia a dia en una successió d’anys que sempre van ser durs d’orfandat i de treball primerencs.

I estudie Història perquè a les aules del batxillerat nocturn de l’institut Dª Jimena, l’efecte Pigmalión va tornar a repetir-se en forma d’una altra bona docent que em va bolcar cap a la Història tant com l’anterior m’havia bolcat cap a la Literatura. Entre la Història i la Literatura transcorren passejos d’anada i volta que adreç, sempre que puc, amb viatges i amb bon cinema.

No puc separar la lectura de l’escriptura; una em retorna a l’altra, una alimenta a l’altra, una viu de l’altra i juntes caminen com a germanes bessones.

Vaig conéixer a Consuelo Jiménez de Cisneros al Marroc fa ja una dècada llarga. La seua generosa lectura del meu relat guanyador i dels quals van anar seguint així com les presentacions que ha realitzat successivament a Gijón, a Madrid i en Luarca són un suport impagable.

Fins a aquest estiu de 2022 he publicat:

De Finocchiaro Aprile a Vía Broggi. XXVII Premio Internacional de Narrativa Tomás F. de Arteta. En Antología Bilaketa de Narrativa 2001/05. Bilaketa, 2007.

Una peseta cascayoleta. Colección de relatos. Autoedición. Gijón, 2015.

Guía sentimental de Rabat. Ediciones Nobel. 2017.

Bajo las hojas del roble. Novela. Ed. Nobel, 2019.

Calle Santa Eladia. Colección de relatos. Ed. Nobel, 2020.

Tiempos de ex. Novela. Ed. Nobel, 2022.

Heus ací un paràgraf d’aquesta última novel·la que actualment estic promocionant: «No havia vist ploure sobre Roma i vaig agrair al déu del tro l’alba d’amiant amb què em va acomiadar de l’hotel Panamà, de l’estació de Termini i de l’aeroport de Ciampino, on un plor afable, contingut fins al moment de facturar la maleta i prendre l’últim cappuccino, va precedir a la idea sobtada que la pluja decidida i copiosa estaria llavant en aqueix mateix moment els carrers secundaris per les quals ahir mateix vam anar a conéixer Trevi i el Caffè Greco, però que de totes maneres sempre podria tornar a elles, sempre em quedaria la seua olor imaginària i les seues robes de lavanda tendides al sol de les cinc de la vesprada del vint-i-un de març. Primavera.”

En l’actualitat, de retorn d’un extens viatge a l’Argentina, em trobe embeguda en l’agitada història i la florent literatura d’aqueix país al qual tal vegada hem fet més hereu que uns altres dels nostres pitjors defectes i les nostres millors virtuts.