Gloria Candela, docente crevillentina, autora de libros de lectura infantil y de novelas y organizadora de eventos culturales, nos escribe una carta en valenciano, su lengua natural, en la que se pregunta «¿Por qué escribimos?» e intenta darnos una respuesta, su respuesta, que sin duda coincide con la de muchas personas para las cuales la escritura forma parte fundamental de sus vidas, de sus intereses y experiencias.

Conocí a Gloria a través de dos crevillentinos estudiosos de Daniel Jiménez de Cisneros: Ana Satorre y Daniel Belmonte. Enseguida hubo una corriente de empatía, de sensibilidades compartidas. Gloria ha colaborado con la revista digital El Cantarano mediante diversas reseñas de actividades culturales y a su vez sus libros han sido reseñados en nuestra publicación. Una corriente bidireccional de colaboración, apoyo y simpatía que la llevó a invitarme a dar un recital de poesía sobre mujeres en la tertulia El Cresol de Crevillent. Gloria también es parte activa del Club de Lectura coordinado por Ana Satorre que se reúne en la Biblioteca Pública crevillentina Enric Valor y que en la pasada primavera leyeron mi ensayo «Dorada Medianía».

Es un placer acogerla en esta sección y agradecemos la sinceridad y hondura de su carta.

Querida Consuelo:

em demanes una carta sobre la meua literatura y la primera cosa que pense es: Per què escrivim?

L’altre dia vaig llegir unes declaracions de Saramago on deia: En el fondo, todos tenemos necesidad de decir quiénes somos y qué es lo que estamos haciendo, la necesidad de dejar algo hecho, porque esta vida no es eterna, y dejar cosas hechas puede ser una forma de eternidad.

    Sempre m’ha agradat escriure, sempre. Però en més d’una ocasió m’he preguntat per què escric? Per què escrivim?

Escrivim -o escrivíem- cartes per fer-nos presents en la vida dels sers estimats, per comunicar-nos amb ells, i a nivell més íntim, com a registre dels nostres sentiments, hem recorregut –o recorrem-  als diaris. No he sigut mai partidària d’escriure’n, de diaris, no m’ha agradat mai que algú, a qui jo no he convidat, puga envair, en un descuit, la meua intimitat.

Escrivim perquè ens serveix de catarsi, perquè ens relaxa, perquè ens alleuja de  tristeses i maldecaps, perquè ens desconnecta de la realitat que en certes moments ens incomoda. Però crec que aquesta funció psicològica, malgrat ser important, no és un únic motiu per a escriure. Supose que la catarsi total deu ser escriure un llibre de memòries, on es poden curar ferides amb un mateix o amb els avantpassats, però plasmar en un paper les pròpies experiències o la pròpia trajectòria vital sempre ho he considerat un fet només a l’abast de gent fora del comú, si no és així, em resulta un exhibicionisme mancat d’interés.

Però per què escrivim llibres de ficció?

Escrivim perquè des que el món és món ens agrada contar històries, perquè ens ho passem bé creant personatges que actuen segons les nostres directrius, encara que en algunes ocasions se’ns en van de les mans.  Perquè sentim necessitat de fer conéixer la narració o el relat que ens va rondinant pel cap i que ens exigeix, sí, ens exigeix que li donem forma per poder mostrar-se, per presentar-se als altres com si foren fets que han succeït en la realitat.

Escrivim per viure altres vides, per poder posar en boca d’altres allò que ens agradaria poder dir a nosaltres en determinades ocasions.

Escrivim perquè imaginem els possibles lectors, o lectores, gaudint de les nostres històries de la mateixa manera que nosaltres vam gaudir i ens vam emocionar llegint determinats autors/es les lectures dels quals ens van arribar a l’ànima.

Escrivim perquè ens ompli l’ego veure els nostres llibres a l’aparador d’una llibreria i ens puja l’autoestima pensar que alguna persona pot interessar-se per llegir eixe text que significa tant per a tu.

Escrivim perquè ens fa pensar, ordenar les  nostres idees, perquè ens fa investigar, encuriosir-nos per temes que necessitem saber per poder vestir el contingut de les nostres històries.

Escrivim, en algunes ocasions, amb un propòsit educatiu.

Podríem ampliar més el catàleg dels perquès, però jo el resumiria en un: escric perquè, malgrat tot (treball, algunes decepcions, etc, etc), l’escriptura em fa feliç.

Em fa feliç quan vaig als col·legis a parlar, amb els xiquets i xiquetes, del meu llibre Les aventures de Palmira, quan veig les seues cares de sorpresa en veure l’escriptora, la mare de la seua heroïna, quan em regalen dibuixos que han fet sobre escenes del llibre i que estan plens de corets amb el seu nom, quan em  diuen que ells o elles també voldrien un llapis màgic –com el de la protagonista- per pintar els seus desitjos.

Em fa feliç quan parle amb els adolescents sobre el Malastruc contra el talismà fenici i s’interessen pel procés de creació del mag, sobre les rutes que el temible bruixot fa quan recorre la comarca del Baix Vinalopó mentre persegueix, sense pietat, els cinc protagonistes.

 I em fan feliç els whatsapps que em diuen que els ha agradat la novel·la que acabe de publicar: La Mort i les cireres, on ja no parle de màgia, ni de xiquets, sinó de terratinents de vides angoixants, de burgesos que es volen engolir el món i de la solitud d’uns particulars personatges en la societat de finals del segle XIX.

Tot fent al·lusió de bell nou  a Saramago, aquest deia que La  novel·la, mi trabajo, en el fondo no es sólo una actividad literaria, sino una forma apasionante, real, muy real, de vivir la vida.

Quanta raó té el mestre portugués!

Una abraçada,

Glòria Candela.