Nou eren les muses, filles de Zeus i Mnemosine, divinitats inspiradores de les arts, la poesia, la dansa i la música que vivien en la muntanya Helicón. I igual que els poetes les invocaven per a inspirar-se així dissenyadors s’han creuat amb dones que com per capritx de la destinació han donat un gir substancial a les seues carreres.

Loulou de la Falaise va exercir en Yves una influència creativa en la dècada dels 70 mesclant prengues, chales, joies i bosses sense caure en el ridícul sinó creant un estil eclèctic portat amb l’elegància pròpia d’una educació estricta i la modernitat de la llibertat creadora. Per al mestre de la costura Catherine Deneuve encarnava el chic parisenc millor que cap tal com la va vestir en Belle de Jour. També va ser notable la figura de la model Imant que va ser font d’inspiració no solament per la seua bellesa harmoniosa sinó per aqueix toc màgic que la feia semblar eixida del cor del desert.

Alaïa va marcar l’estètica dels 80 i va reinventar a la dona amb siluetes exagerades i fortes contrastos de color amb teixits de punt, seda i pell. Va ser un geni de la costura i dels pocs que dominava totes les etapes del procés creatiu. D’ell va dir Grace Coddinton: “Tenia molt de talent artístic i molt domini de la costura i no obstant això no era alta costura. No s’amagava gens baix brodats ni capes, feia prengues molt femenines que dibuixaven perfectament el cos”. Per a Grace Jones va crear l’icònic vestit fúcsia amb caputxa en Panorama per a matar, a més d’austers vestits negres, barrets pillbox i abrics de cuir, vinil i llana grisa. Grace va transformar tot el que d’ella incomodava, color de pell, estil extravagant, fisonomia andrògina i una actitud desafiadora amb aires eròtics en un segell d’identitat que la va consagrar com una icona de la subcultura novaiorquesa i parisenca per la seua versió de la vie en rose.

Isabella Blow, va passar en pocs mesos d’assistenta d’Anna Wintour a editora i descobridora de talents com Stella Tenant o Alexander McQueen. Es va convertir en musa incondicional de Philip Treacy quan va dissenyar per a ella el seu tocat de noces. Des de llavors una relació d’amistat i mecenatge els va unir per sempre i Isabella va portar els barrets com a extensió de la seua pròpia individualitat.

Per a l’acabat de desaparéixer Karl Lagerfeld la seua musa va ser Lady Amanda Harlech, qui des de 1996 és considerada una de les principals autoritats en el món de la moda. La seua influència és deguda al seu gust exquisit, per ser moderna, punk i teatral alhora, amb arrelament en les tradicions de la campanya anglesa i predilecció per la sastrería masculina. El seu treball amb Karl una miqueta confús el va explicar ella mateixa en definir-se com a bona entenedora del que volia dir, sobre quina idea estructurava una col·lecció i quin era l’esperit de la dona que pretenia retratatar. Malgrat estar inclosa en la llista internacional de les millors vestides per a ella: “L’estil és l’anti-moda, no es tracta de seguir tendències”.

Seguint l’analogia amb la Hélade, es considerava en l’època arcaica que eren les nimfes les encarregades d’inspirar als artistes, sent aquestes actualment actrius o cantants que com a ambaixadors protagonitzen campanyes, sobretot de perfums, i tenen una estreta relació amb la signatura i el dissenyador que sol vestir-les en esdeveniments destacats com és el cas de Nicole Kidman i Vanessa Paradis en Chanel, Cate Blanchett amb Giorgio Armani, Charlize Theron i Marion Cotillard per a Dior.

Per tant, podem concloure que no es pot usar el terme “musa” a la lleugera, doncs per a això ha d’haver-hi una connexió superior amb el dissenyador, de tal manera que, la musa en ser inclosa en el procés creatiu constitueix un punt de referència inequívoc. La musa només pot ser algú amb una personalitat genuïna capaç de transmetre no el que aquesta passant, sinó el que aquesta per vindre.