La trajectòria vital i bibliogràfica de Santiago Alba Rico (Madrid, 1960) és àmpliament coneguda, per la qual cosa #ací no correspon ressenyar-la. Només direm que és un dels escriptors filòsofs més influents en el nostre mitjà i que en la seua joventut va fer els seus primers passos com a guionista de televisió (Els electroduendes) de la mà de la seua mare, Lolo Rico i del matemàtic i escriptor Carlo Frabetti. En eixe programa dedicat als tendres infants, Alba es va dedicar a infiltrar “píndoles” de marxisme, o com ell mateix diu “rondalles de marxisme satíric per a #xiquet”. Hi havia un personatge, Ampere Felón, que encarnava a l’empresari capitalista explotador.

Amb el pas dels anys, el filòsof va escriure alguns assajos de filosofia marxista (Deixar de pensar, en 1986 i Tornar a pensar , 1989) que van tindre una notable influència en el pensament d’esquerres. Crític contra la política del PSOE de llavors per la seua actitud davant l’ingrés en l’OTAN, va decidir autoexiliar-se en un país àrab i es va convertir en traductor de la seua llengua per a autors d’eixos països i en analista no sols de la seua realitat sinó de la del món actual.

EL FANTASMA BARBUT

La seua última obra editada data de l’any passat i és una recopilació de textos publicats en la premsa diària i en alguna ocasió com a apunts per a xarrades. Es titula, igual que un d’eixos articles, que dedica a un dels seus cineastes predilectes, John Ford, De la moral terrestre entre els núvols. I vosaltres us preguntareu quins dimonis és això de “moral terrestre”. Doncs ni més ni menys que el que mostra el vell que va declarar davant la comissió que caçava bruixots comunistes per a la foguera macarthyana : “Em dic John Ford i faig pel·lícules de l’Oest”. En eixos westerns, Ford exemplificava la seua particular concepció del Bé i el Mal amb els seus personatges, meitat facinerosos meitat àngels justiciers, que eren capaços de robar bancs i rescatar a un bebé moribund en ple desert. En el nostre temps, afirma Santiago Alba Rico, eixa moralitat tan humana i humanista s’ha esvaït i cita la impunitat en la qual van resultar els bombardejos de ciutats amb la conseqüent mort de civils innocents en les guerres, que ni el tribunal de Nuremberg (que va aplicar la justícia dels vencedors i va ajusticiar als carnissers nazis de l’Holocaust però va condonar o va mirar a un altre costat pels genocides d’Hiroshima i Nagasaki) es va atrevir a processar mai.

Alba, un cinèfil de pota negra, analitza no sols els aspectes deontològics del cinema fordiano sinó que apunta, amb acreditada solvència cinematogràfica al fet que en el seu temps mosso , els anys del millor cinema de la història, es feien un parell de centenar de pel·lícules a l’any contra les milers que es produeixen actualment, entre les quals hi ha més palla que grane. També li pega un bon repàs als TIC (Tecnologies de la Informació i Comunicacions) a les quals acusa de transformar el món i la realitat en els seus #espill còncaus i convexos, augmentant o disminuint les distàncies, homologant a un elefant o una formiga en el palmell de la mà smartphoneada i allunyant-nos d’un bombardeig genocida que malgrat això tenim enfront dels nostres nassos.

No hi ha escletxa de la realitat que aquest compendi afortunat i al meu judici imprescindible com a instrument esclaridor del món i la realitat que vivim, no esmicole amb el mètode que li confereix la filosofia, alguna cosa que Alba considera en certa manera superflu però necessari si no renunciem a pensar. I aquest és el mèrit fonamental d’una obra que, si fragmentària necessàriament pel seu format de llibre de cròniques disperses però amb un fil conductor més fi i consistent que un cable d’acer, ens entrega un enfocament dels aspectes més recòndits d’eixa bèstia sigil·losa que és el capitalisme.

La visió profètica del fantasma de Marx se’ns explica cada punt en les seues pàgines. El vell barbut va escriure que “el sòlid es dissol en l’aire”. Sota el capitalisme financer, assenyala el filòsof Alba, el líquid es converteix en sòlid, és a dir en ciment que atosiga les ciutats i perverteix l’economia. “Una dada: en 2007, en vespres de la punxada immobiliària, Espanya va utilitzar en especulació seixanta milions de tones de ciment, el doble que a França en eixe mateix any”. (pàg. 117 Óp. Cit. “Sobre el consistent i l’incomplet” text de l’autor per a l’IX Seminari d’Arquitectura i Pensament, UPV de València, 12.12.2019).

Impossible és, ja ho dic, estendre’s sobre la qualitat i rellevància de l’obra d’aquest filòsof que faríem bé de llegir o en defecte d’això visionar en les seues intervencions en You Tube. Per a acabar només una mostra , un botó de fermall daurat amb aquest extracte dels seus articles reunits #ací en aquest llibre altament recomanable:

“Quines paraules hem matat?

Una llista molt provisional donaria els següents resultats: La dreta ha matat les paraules pàtria, democràcia, Espanya, llei, constitució, veritat, canvi, terrorisme, rebel·lió, gent, ben comuna, dret, seguretat, estabilitat, ordre, justícia.

L’esquerra ha matat les paraules revolució, comunisme, solidaritat, igualtat, canvi, democràcia, gent, dret, veritat.

L’imperialisme ha matat les paraules humanitarisme, democràcia, civilització, veritat.

El periodisme ha matat les paraules lliberteu, objectivitat, veritat.

L’economia ha matat les paraules treballe, mercat, valor, llibertat, risc, Estat, iniciativa, individu, ciutadà, sobirania, democràcia. La publicitat ha matat les paraules joventut, canvi, revolució, vida, felicitat, bellesa”.

Córreguen a la llibreria, ja. I que aprofiten.