«Yo, en fin
Soy ese espíritu
desconocida esencia,
perfume misterioso,
de que es vaso el poeta”
Gustavo Adolfo Bécquer

No sé quan ni perquè se’m va ocórrer escriure el meu primer poema , als cinc anys. Als set, jo ja presumia de vate i la premsa venia a la meua escola pública a entrevistar-me. Em van batejar com “el xiquet poeta de Valparaíso” i van arribar a comparar-me amb una xiqueta poetessa francesa de l’època anomenada Minou Drouet, nascuda dos anys abans que jo. Tal vegada va ser la influència de la meua llar, on el meu pare, poeta, rebia a Neruda i a altres amics seus. Una nit de tertúlia, el poeta Juvencio Valle va escoltar els meus versos i li va dir al meu progenitor, meravellat, que mereixien ser coneguts.
Eren els anys 50 del segle passat, i des de llavors fins hui he continuat escrivint esporàdicament, esperonat per cataclismes amorosos i abismes existencials. No sé si la meua poesia mereixia ser publicada, la veritat és que sempre he cregut que la poesia està a tot arreu, però majorment en els poetes. La frase l’ampre d’un rústic senyor que li contestava a  Juan Ramón Jiménez sobre Déu: “Està a tot arreu, però majorment a les esglésies”.

L’ÉSSER I EL NO-RES
Però, què és la poesia realment? Sovint se la defineix com una formulació de naturalesa estètica associada a les emocions. Del grec “poiesis”, etimològicament, significa “fer”,  “creació” i és tal vegada la seua classificació o etiqueta més adequada. Els hel·lens distingien tres tipus de poesia, la lírica (paraules acompanyades d’un instrument, la “lira”), dramàtica o teatral i l’èpica o narrativa.
En el nostre temps, en què ja no és d’obligat compliment la cotilla de la mètrica i ni tan sols l’imperatiu de l’estètica, la poesia, en paraules d’un poeta xilé “ és un testimoniatge heroic i solitari” (Marcelo Rioseco, Revista Litoral , Poesia Contemporània, 1999). El poeta mexicà Octavio Paz deia que “el poema revela l’ésser”. També la d’una comunitat, un país o una llengua. Un poema que es llig o es rellig ens retrotrau al que vam ser i constitueix una teràpia que dona suport a la nostra vida present. Però ha de ser vertader, escrit des de les entranyes de l’ésser d’aqueix poeta, un ésser humà que ens toca, que ens entén i que entenem.
Molts pensen en la poesia com un acte de comunicació, però és més que això. Tampoc és coneixement. És, com apunten els dos poetes citats anteriorment, manifestació d’existència. “Alguna cosa que brolla i s’expressa, ací està” (Francisco Pino). Aquest poeta val·lisoletà, que va dirigir en la seua llarga vida fins a nou revistes de poesia,  afirmava que “la poesia és esglai, caminar sobre un filferro disposat a caure’t, a no ser ningú”. El poeta no juga amb paraules, treballa amb la veritat i també amb el silenci. Els forats d’un poema, l’espai buit entre vers i vers expressa igualment, sense paraules, calladament o en sordina.
Per al poeta, la inspiració cau com un llamp sobtat encegador. Després ve el treball de donar-li forma, traduint-lo, reduint-lo a càntic. Una vegada sobre el paper sent sorpresa, estranyesa. Algú o alguna cosa que no és ell, desconegut, és el vertader autor.
El poeta, la poesia, no comuniquen res. Crema, es consumeix i cau en un abisme, desapareix en les oïdes o la vista. Però existeix en l’aparent buit, s’assembla a la naturalesa dels àtoms.

“JO, EN FI”
D’entre els poetes contemporanis més celebrats però també més hermètics, el cas de Paul Celan és il·lustratiu. La seua obra poètica, influïda pel no menys críptic Martin Heidegger, està fora de l’abast de lectors educats comuns. Jueu romanés, nacionalitzat francés, va escriure en alemany la major part d’ella. Vigilen va començar sent traductor, un ofici que va exercir fins al seu tràgic final (es va suïcidar llançant-se al Sena, en 1970). En aquesta faceta va centrar la seua dedicació en autors com Emily Dickinson i Shakespeare. Però com a poeta, la seua música no és comunicativa i ha sigut un vertader mal de cap per als seus crítics i traductors. Escriu Celan:
“Yo cabalgué a través de la nieve,¿ me oyes?,
Cabalgué a Dios en la distancia-la cercanía, cantaba él.
Era
Nuestra última cabalgata”.
En un altre poema, Celan escriu sobre una paraula que cau en el pou darrere del seu front i continua creixent allí. I compara aqueixa paraula amb una flor anomenada Siebenstern (“estrela de set puntes” , en alemany). La llengua germànica és  per a Celan la seua llengua materna, però és una llengua morta, reinventada, que fa pròpia per a reviure-la. La seua poesia es resisteix a ser traduïda segons els cànons de l’idioma actual, normatiu. Dues generacions de traductors s’han obstinat a bolcar-la a altres idiomes, especialment l’anglés . No sempre ha sigut possible. Però així i tot, Celan és considerat el poeta europeu excel·lent de les dècades centrals del Segle XX.
Gustavo Adolfo Bécquer, clàssic espanyol, tingut sovint com a lectura de senyoretes antigues, dona la clau en les seues famoses Rimes:
“¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesía…eres tú”.
Un segle després de la seua mort, un altre poeta, José Agustín Goytisolo, el confirmava amb un altre vers paròdic:
“¡Qué es poesía! ¿Y tú me lo preguntas?
Poesia…soy yo”.
La poesia està en el poeta, és el poeta que l’escriu.